diumenge, 28 d’abril de 2013

Totes les famílies felices s'assemblen

Ja ho deia Tolstoi: totes les famílies felices s'assemblen, però cada família dissortada ho és a la seva manera. I és que totes les persones felices que conec, que malauradament són ben poques, comparteixen la pau d'esperit, la generositat, la capacitat de viure el moment i de gaudir de les coses petites. La humilitat. La força per entomar els cops i tornar-se a llevar amb un au vinga, que no ha estat res.
La infelicitat, en canvi, és més creativa. El dissortat pot tenir salut o estar malalt, ser simpàtic o absolutament imbècil, ric o pobre, llest o babau. Es pot ser infeliç sol o en companyia, amagar la desgràcia rere un somriure perpetu o deixar-la onejar al vent, com una bandera. Podem tenir-ho tot, aparentment, i, en canvi, sentir-nos del tot buits.
Ens agrada creure'ns especials, únics, diferents, irrepetibles. I ho som. Però alhora ens assemblem. Molt. Massa. En el fons del fons del fons, ben endins, ens fan feliços les mateixes coses: una família ben avinguda, amics amb qui poder comptar, una feina que ens ompli. Amor, al cap i a la fi, en totes les formes i variants.
Això sí, cadascú es complica la vida al seu aire. Ignorem això que tenim i desitgem allò que mai no podrem abastar. Envegem, cobegem, anhelem. Ens mirem en el mirall del passat, removem les culpes i els pecats, els greuges i les penes, amb cullera de fusta. Imaginem, somniem, inventem futurs perfectes, irreals.
Mentrestant, la vida passa.


divendres, 26 d’abril de 2013

Principis

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.
(...)

Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran.
(...)

It was a pleasure to burn.
(...)

Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare.
(...)


Tots els principis són bonics, perquè fan olor de nou, d'aventura, de promesa, perquè tot és possible encara. Són els finals que sovint ho espatllen, no perquè siguin tristos, no perquè siguin inesperats o previsibles, sinó per la buidor que ens resta. Afortunadament, les paraules ens salven. Pròpies, regalades, inventades, ens bressolen fins l'altra riba, fins a un nou principi, una nova història, un nou món de possibilitats i de promeses.


diumenge, 21 d’abril de 2013

Ofec

Avui, em falta l'aire. La primavera, traïdora, m'enceta la gola, m'estreny el pit, em tapa nas i orelles, em cou als ulls. Avui, els pulmons malden per omplir-se d'oxígen. Per respirar.
Avui, per curar l'ofec, l'amiga em duu un grapat de delícies per a l'estómac i una braçada de llum per a l'ànima. Xerrem de vida, d'amor i de tulipes. D'àngels de la guarda i ànimes velles. De present i de futur.
Avui, compleixo per fi la promesa i trenco una a una les cadenes del passat. Les cremo, amb esforç, i en llenço les restes al vent. L'aire s'enduu les cendres, mar enllà, però avui, que em costa respirar, no en noto el gust amarg, a pena, a fum, a foc i a pedres negres.


dimarts, 9 d’abril de 2013

Ànima vella

Que sóc una ànima vella, ho sabia. Que mantinc intacta la il·lusió, ho sentia. I les ganes, i la força, i sobretot la fam. Fam de vida, fam d'alegria, fam de tu. Fam de resseguir-me amb els dits, un a un, els anells del tronc, de descomptar-me i haver de recomençar. De perdre'm i retrobar-me una i mil vegades en els ulls d'algú altre. O en el mirall.
He de caminar descalça, diuen, sentir la terra humida sota els peus, l'herba, l'aigua, la sal. Arrelar. No deixar que se m'endugui el vent, per més que em cridi, per més que xiuli. Arrelar-me.
Sóc aquí per ser alegria, diuen. Sóc aquí per dir que sóc aquí. Per ser festa i amor, música i vida. Per ser força i consol. Per tenir-ho tot, per merèixer-ho tot. Per fer que tot sigui possible.

dijous, 4 d’abril de 2013

La cara fosca

Estima la meva cara fosca, els racons de la meva ànima que mai no veuen la llum. Les meves pors, dubtes i neguits. La ràbia, l'enveja, la rancúnia. Les nits d'insomni. Els errors comesos que he deixat pel camí i els que encara carrego a l'esquena, com una llosa. Els records tristos.
Estima la meva cara fosca, que la cara lluminosa és fàcil d'estimar. El somriure ample, els ulls brillants. Les paraules dolces, les carícies, la mirada tendra que et vetlla el son.
Estima la meva cara fosca. Accepta-la, abraça-la, bressola-la. Que jo estimaré la teva.