dijous, 28 de març de 2013

La vida que t'espera

Avui tenen sort i el metro va ple. Passen desapercebuts, confosos en la marea humana, i els seus cossos es busquen, s’estrenyen, s’aferren l’un a l’altre. Les mans es troben i s’enllacen per dins l’abric. Es xiuxiuegen paraules dolces a cau d’orella.
Aquest és l’únic espai, l’únic moment que és només de tots dos. Quan arribin a la seva parada, Encants, ell, La Pau, ella, cadascú tornarà a la seva vida petita i grisa, rutinària. El marit d’ella, la dona d’ell, els fills. Els deures damunt la taula del menjador, el sopar a la cuina, la banyera, la televisió, el llit. Un dia, un altre i un altre encara. Iguals, idèntics, mil·limètrics.
Però això serà després. L’aquí, l’ara és aquest vagó que els bressola.
A l’oficina, com sempre, s’han posat la disfressa de companys de feina i han aigualit les mirades i els somriures. S’han trobat, puntuals, davant la màquina de fitxar, s’han saludat, amb un gest contingut, i han caminat junts fins la parada, amb aire desmenjat.
Però això ha estat abans. L’aquí, l’ara és aquest vagó que els agombola.
Ell podria saltar-se la parada i acompanyar-la part del camí, com tantes altres vegades, per esgarrapar uns minuts més de felicitat a la vida que els espera. Però avui es miren i saben, sense dir-s’ho, que no en tindran prou. Avui, les mans, els cossos, tossuts, no volen separar-se.
I passa Encants, en un sospir, i poc després, La Pau. El comboi va fent via, inexorable. Les estacions se succeeixen, sense descans, però ells, immersos en els ulls de l’altre, no veuen res. El tren s’atura, al final de la línia, es buida, es torna a omplir, refà el camí invers. Una vegada, una altra i una altra encara. Però ells ni se n’adonen; suren, gronxats, bressolats, agombolats per l’aquí i l’ara. El vagó és un parèntesi, un oasi, un vaixell que mai no arriba a port.


dimarts, 19 de març de 2013

Desconeguda

Qui és aquesta desconeguda, digues, que colpeja amb ràbia un caixer automàtic un dilluns a la tarda, malgrat les càmeres de seguretat, malgrat la inutilitat del gest, malgrat tots els malgrats, perquè se li ha empassat els diners i la paciència?
Qui, aquesta estranya que es desempallega dels records d'amors passats (i, per tant, perduts), per enfonsar tots els ponts, cremar totes les naus i que el fum no la deixi mirar enrere?
Qui, aquesta forastera que voldria ser aire, tendresa i pedres blanques, i en canvi és foc, arestes i cendra negra? Que es mira al mirall, avui, i no s'hi reconeix.


dilluns, 18 de març de 2013

Cara i creu

Diumenge al matí. Una nena de set anys participa en el seu primer torneig d'escacs, sota la mirada atenta i nerviosa de pares i germans.
A un parell d'hores de distància (només 50 minuts amb l'AVE), el corredor habitual punxa. Falten gairebé deu quilòmetres per arribar a la meta quan li fallen les forces. Ja no bufa el vent que li xiulava a les orelles, que sempre l'empenyia a córrer més ràpid, més lluny, a deixar enrere dubtes i pors. Ara només l'acompanya la pluja fina, petites agulles incansables que li punxen el rostre, els braços, les cames. Els crits d'ànim del públic li fereixen l'oïda i, sobretot, l'amor propi.
No gaire lluny, una dona espera prop del telèfon i prepara, mentalment, missatges de felicitació i de consol. Quan per fi aconsegueix parlar amb el corredor habitual, avui trist i cansat, rep un missatge amb la imatge d'una nena de set anys, riallera, amb un trofeu enorme a la falda.


dimecres, 13 de març de 2013

Crema les naus

I jo et dic: crema totes les naus, no miris enrere, perquè a la platja de l'ahir no has de tornar-hi, que és plena de pols, cendra i fusta cremada. Que hi viuen les pors, les incerteses i tots els errors comesos una vegada i una altra, fins que n'has après.
Deixa que l'aigua salada et remulli els peus i digues adéu, fluixet, amb el cor i la mà, que trepitges aquesta sorra calenta per darrera vegada. Te n'enduus els records fidels, que no s'esborren, i una munió de cicatrius blanques, minúscules, finíssimes, les ferides de guerra, visibles i invisibles, que et ressegueixen la pell com teranyines.

divendres, 8 de març de 2013

Convalescència

La grip et tomba amb un parell de bufetades, plaf, plaf, a galta i galta, i et guanya per K.O. a la primera de canvi. Tu entomes els cops com pots, que la vida és això, al cap i a la fi, aquí caic i allà m'aixeco. I encara que et faci ràbia, tot pot esperar: la feina, el bloc, els amics, el ioga i fins i tot les tulipes, que creixen malgrat tot, fent via.
I després d'una setmana tancada a casa, del llit al sofà i del sofà al llit, dormint totes les hores del dia, malgrat els calfreds, la febre, el mal d'esquena, la tos i el nas que raja sense aturador, el núvol negre es dissipa i surt el sol, valent, agosarat, que no sap que encara no és primavera i, potser per això, avui, escalfa.