dimarts, 19 de febrer de 2013

Engrunes

S. ens regala una altra nit de versos. Paraules alegres, paraules plenes de tristesa. Paraules aspres, paraules carregades de tendresa. Paraules honestes totes, que vessen veritats. Reguem després els versos amb cervesa i bona companyia. Compartim el pa i la sal. I les croquetes, els formatges, les patates braves. S. i jo escurem els plats, mos a mos, mentre els altres xerren, perquè aquesta vida que té vida pròpia, aquesta vida en què ens ho mereixem tot, perquè tot és és possible, la volem gaudir sencera, fins la darrera engruna.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Sóc aquí

T'he promès que vindria i he vingut, aquest matí, amb el regust de la cervesa i el formatge del sopar encara als llavis, amb les parpelles carregades de son.
Duré un jersei groc i samarreta blava, m'has dit. Però tots dos sabem, d'altres vegades, que després de córrer uns quants quilòmetres, extenuats i suats, tots els cossos s'assemblen. Hem fixat un punt de trobada, doncs, i seràs tu qui em busqui entre la gentada. Jo t'esperaré un minut i un altre i un altre encara, només per veure't passar, rabent, un instant fugaç, i que em saludis amb la mà i em llancis un somriure.
No cal que matinis, no cal que vinguis, si et fa mandra, m'has dit. Però sí, cal. I he vingut. Sóc aquí per dir-te que sóc aquí.

dilluns, 11 de febrer de 2013

Les paraules són com mapes

Les paraules són com mapes, ho sabies? Són les artèries, les venes, els capil·lars que m'alimenten d'històries. Són els camins de la memòria que recorro amb l'ànima mentre el cos dorm. Són les vies del tren que em duu amunt i avall, a sotregades. Són les pedres blanques que col·loco arrenglerades, per no perdre'm.
Tu tens el vent, que bufa sempre dins teu i a vegades també fora. El vent que t'empeny a córrer més ràpid, més lluny, amb passes llargues, el cor que esclata de joia al pit. La veueta que només sents tu i que et xiuxiueja no paris, a cau d'orella, com un cant de sirena.
Potser algun dia la sentiré jo també, no paris, com un xiscle i correré, empesa pel vent, pels mapes, les artèries, els camins, les vies de tren i les pedres blanques.
Som rics, ho sabies? Jo tinc les paraules; tu tens el vent.




divendres, 8 de febrer de 2013

Hores de llum

Tenerife encara, malgrat el fred, malgrat el vent, malgrat el sol mandrós que no es lleva i que, quan ho fa, amb prou feines escalfa. Cuso les vores dels records amb puntades fermes perquè no s'envolin cel enllà i em quedin el cor desabrigat i les mans balbes.
Tenerife, a la retina. A la pell, tèbia. A les cames, cansades d'una passa i una altra i una altra. A les ganes d'esgarrapar al dia (a la vida!) unes hores més de llum per veure-ho tot, per viure-ho tot i més encara.



diumenge, 3 de febrer de 2013

Un grapat de pedres

La Tramuntana m'enyora, n'estic segura ara, perquè sempre que visito la meva terra em rep amb els braços oberts i m'estreny amb fermesa. I s'entreté a esbullar-me els cabells amb els dits i a acaronar-me el rostre amb força, les mans aspres, com un amic vell i trist.
Sempre que véns duus amb tu la Tramuntana, em deia ahir la mare. M'enyora, l'enyoro. I enyoro també el tacte fred i dur de les pedres que m'omplien les butxaques de l'abric els dies de vent i m'amarraven les arrels terra endins, com una àncora.
Bufa la Tramuntana d'aquest hivern que no és fred, que és misèria. Jo m'arrecero del vent, covarda encara, i el sento xiular per les esquerdes i picar portes i finestres, cridant-me. Només agafo forces, li xiuxiuejo, i ell xiula més fort encara, enriolat. 
Trec l'antic abric, oblidat en un armari. Petit, gastat. En buido les butxaques i cauen una a una totes les pedres, com un pes mort, damunt la terra erma. El vent em rep xisclant, en una festa, m'enlaira tota jo, damunt els arbres despullats i els carrers buits, i ens fonem, garbuix de braços i cames en una dansa. Som un.