dimarts, 29 de gener de 2013

I Déu a cada cantonada

Aquest hivern no és fred, però té gust de misèria. La fam que no se'n va, per més que et roseguis els punys i ofeguis el crit. La fam que es queda i no es deixa colgar sota capes i capes de roba. Aquesta fam que és fam i és por i angúnia i pedres a la boca.

Aquest hivern que no és fred, que és misèria, però una misèria nostra. Íntima i compartida. De covar somnis entre els dits i veure'ls créixer. De perdre't en els ulls de l'altre i trobar-t'hi.
I Déu a cada cantonada, encara que no el vegis.

divendres, 25 de gener de 2013

Perspectiva

Anem per la vida amb els ulls clucs, cecs a tota la bellesa, perduts en la boira del passat i en els cants de sirena del futur, i se'ns escapen els avuis per les butxaques foradades, com grans de sorra, deixant un rastre finíssim, quasi invisible.
Aleshores, una imatge breu, fugaç, dolorosa com una bufetada, ens desperta, de cop, i ens recorda tot allò que tenim i que ja no valorem, de tan gastat.
[L'esquena vinclada, el pas lent, el rostre inflat, el somriure valent. El cos cansat que arrossega una ànima tossuda. Rebel, bel·ligerant, la vida s'obre sempre pas, malgrat la malaltia, els diagnòstics, el dolor, la incertesa, la pena i tots els etcéteres.]
A vegades, amb una sola imatge en tenim prou per recuperar la perspectiva, per posar-nos les ulleres i, en un instant, veure-hi clar.

dimecres, 23 de gener de 2013

Dir i no dir

Es preguntava algú: l'arbre que cau al mig del bosc, sense ningú que el pugui sentir, fa soroll? Existiria aquest bloc si ningú no el llegís? Segurament sí, pero seria tot un altre.
El bloc m'ajuda a ordenar les idees, a conèixer-me una mica millor. A vegades, m'assec davant l'ordinador i no sé exactament què diré ni com ho diré i em sorprenc descobrint emocions i pensaments que no sabia que duia a la motxilla, ara una mica més lleugera.
D'altres, aquest espai em serveix per compartir amb aquells que estimo. Per agrair moments viscuts i el camí que hem recorregut plegats. Per agafar força en moments d'incertesa, i donar-ne. Per xiuxiuejar somnis i cridar veritats, o a l'inrevés.
També és cert, però, que escrivint aquí m'exposo i sovint em mossego la llengua per pudor. Per molt que escrigui en segona o tercera persona, que faci servir inicials i metàfores, és inevitable posar un trosset d'ànima a cada apunt. Dir i no dir. Costa trobar l'equilibri.
Deia Amélie Nothomb en un dels seus llibres, Una forma de vida, crec, que escriure a voltes li resulta dolorós, perquè ha de rascar i rascar dins seu per trobar les paraules. I, en canvi, llegint-la, no percebo aquest esforç, i gaudeixo perquè mai no em resulta impostada. És ella, sempre i en tot moment, valenta i generosa, i s'ofereix sencera, sense condicions. Jo l'engoleixo, golafre, sense ni tan sols mastegar. La faig meva.


dimecres, 16 de gener de 2013

Petita petita

S. se'm fa petita petita entre els braços, un vespre, ella que és infinita, però sovint no se'n recorda. O, més ben dit, fa veure que se n'oblida per no acovardir els egos fràgils. Potser, senzillament, s'empetiteix perquè el mal no la trobi i passi de llarg. Perquè el dolor no li càpiga al cos i no se li pugui esmunyir ànima endins per les esquerdes. Perquè no hi hagi més aniversaris del dolor, ni ampolles negres. Potser es fa minúscula per poder-se llepar, d'amagat, les ferides que fa vint anys que tenen vint anys, però encara bateguen.

Voldria sacsejar-li la memòria perquè tingui present que s'ho mereix tot, que ens ho mereixem tot, perquè tot és possible. Que ens donarem la mà i ens xiuxiujarem veritats, a crits, quan l'altra defalleixi. Que repetirem mil i una vegades les mateixes mentides (quimeres?), si cal, fins que siguin veritat. O ho semblin.




Tot esperant

Sec a la vora del camí, teixint abrics de paciència, mentre veig passar la vida accelerada. Espero.
Mastego records amargs, fins fer-los minúsculs i empassar-los, gola avall.
Pentino somnis, petits i grans.
Deso somriures balsàmics a cada butxaca.
Sec a la vora del camí, esperant-me, esperant-te. Espero.


dijous, 10 de gener de 2013

Afortunada

Platges de sorra i pedres negres. Arbres mil·lenaris. Papas arrugás i mojo picón. Silenci. Cotxes que et cedeixen el pas. Pulpo frito. Administracions de loteria a cada cantonada. Rostres amables. Rellotges aturats. Escultures d'antics guerrers. Balcons de fusta. Façanes ocres, vermelles i blaves. Un matí al cim del món (3.718 metres). Veus dolces, parlars pausats. Mi niña.

M'aferro amb força als records i els gravo en forma de paraules, perquè no se m'esborrin de la memòria. Avui, Tenerife encara, illa afortunada. Després, deixarem que arribi gener. Ens permetrem sentir els clàxons, els crits. Veurem els carrers bruts. Palparem la incertesa amb el tou dels dits. Caminarem, a empentes, enmig la marea humana. Però això serà després. Avui, Tenerife encara, mi niña.