diumenge, 1 de desembre de 2013

Caus

Caus just davant de la sortida de l'estació, en ple passeig de Gràcia, després d'un viatge llarg i pesat, que no hi ha trens d'alta velocitat, encara, i has trigat prop d'un parell d'hores a recórrer 140 km. Abans no te n'adonis, hi haurà trens ràpids i les hores, com els dies, com els mesos, com els anys, se t'esmunyiran entre els dits, com els grans de sorra de la platja de Sinera.
Caus, doncs, i amb tu cauen la maleta, la bossa, la carmanyola que t'ha preparat la mare, el cordó umbilical que s'allarga i es tensa, però encara no es trenca. I cauen els cigrons i rodolen passeig de Gràcia avall, com bales daurades. Els vianants els trepitgen, un gos n'ensuma un, el llepa, l'engoleix, l'escup.
Se t'acosta un noi: t'has fet mal? I tu, a terra encara, te'l mires i et mires: el genoll pelat, la sang que xopa una mica el texà estripat, la mà esgarrinxada. Rius i dius que no. Rius i penses en aquell altre dia que vas caure escales avall, metro avall, tu i maleta, tu i bossa, sense cigrons, però. Et va collir un altre noi (sempre són nois, oi?), la pell fosca fosquíssima, les dents blanques. Venia mocadors de paper a l'entrada. Et va collir i tu vas passar vergonya, no per haver caigut, que ja hi estàs acostumada, sinó perquè en un altre moment ni l'hauries mirat. 
Has caigut, doncs, i aquest noi et mira, la pell blanca, el cabell fosc. T'has fet mal?, repeteix, i et mira el genoll i la mà. I tu que no, que no. Necessites un moment, només. Veure com cauen els cigrons i rodolen passeig de Gràcia avall, com bales daurades. Els vianants els trepitgen, un gos n'ensuma un, el llepa, l'engoleix, l'escup. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada