dissabte, 19 d’octubre de 2013

Vint-i-quatre

S'ha tallat el cabell, però no ha perdut la força. Conserva encara els rínxols rebels, ara més curts, d'aquella tarda-vespre de versos i música. No la recordava tan alta, ni tan jove. Vint-i-quatre, respon. No afegeix ja, però li llegeixo a la mirada, inesperadament tímida, rere les ulleres. Només, dic jo, amb un punt de recança. Però no canviaria els meus trenta-vuit pels meus vint-i-quatre. Pels seus vint-i-quatre potser, però no la conec prou, encara.
Entenc el seu ja silenciós, de tota manera. Perquè fa més d'una dècada jo també sentia que se'm tancaven portes. Passaven trens i no sabia si hi havia de pujar, si eren els darrers, si n'hi hauria més. Si eren trens de debò o només una corrua de vagons que anaven amunt avall, sense conductor. Que no duien enlloc.
Passen trens cada dia, voldria dir-li. I no hi fa res si no duen enlloc, mentre gaudim del trajecte. No hi fa res si es tanquen portes, tampoc. Sempre es poden tornar a obrir. I si no, n'hi haurà d'altres. I finestres, balcons, escales. Camins plens de ja, només, encara.



4 comentaris:

  1. No saps com de feliç m'has fet.

    Gràcies

    delesparaules

    ResponElimina
  2. Guapa, com diem sempre amb la So, tot és possible i ens ho mereixem tot (i més encara).
    Un petonàs!

    ResponElimina