diumenge, 6 d’octubre de 2013

Retrats

Vinga, que et faré un retrat, em diu ella, un matí, però al final en són dos. El primer, al carbonet, és senzill, perquè en deu minuts llargs el té enllestit. Tu mira'm a mi, em diu. I és fàcil, perquè em concentro, sobretot, en la petita cicatriu que té a la barbeta: blanca, llarga, estreta com un fil. Somriu una mica, afegeix, però sense ensenyar les dents, eh? No sé per què, però les dents no em surten mai bé. Potser per tot plegat el resultat final és un rostre ple de tendresa, però amb un somriure prim, estret com un fil, un pèl irònic.
El segon retrat, una aquarel·la, és un suplici. He d'estar ben quieta, immòbil, durant més d'una hora. Ara provarem un altre angle. No em miris a mi, aquesta vegada. Mira per la finestra, m'ordena. Les vistes són espectaculars: els arbres, la muntanya, el cel, com un llençol estès. Però, al cap d'una estona, em comença a fer mal tot: el coll, l'esquena, la paciència. M'hi esforço, però el rostre que reprodueix no és nostàlgic, ni enyoradís; és un rostre carregat de mala llet.
Quan acaba, es nota que no està satisfeta. Remuga, en veu baixa. Es maleeix. I és cert que no m'assemblo gaire a cap dels dos retrats: el nas, la boca, la barbeta no són meus. El cabell sí, i sobretot els ulls. Els ulls són meus i de ningú més. La mirada dolça, d'un retrat. La mirada plena de força, de l'altre.  
No t'hi assembles, em dirà ell quan els troba penjats a la paret de la meva habitació. Ja m'hi assemblaré, li responc. I tinc raó perquè, quan més me'ls miro, més m'hi veig. La meva cara, la meva creu.




4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies per seguir-me, Sara. M'alegro que t'hagi agradat...

      Elimina
  2. sí que t'hi assembles, sí! :-) i totes dues són tu, i totes dues estimables.

    ResponElimina