dissabte, 26 d’octubre de 2013

No t'enamoris mai de poetes tristos

No t'enamoris mai de poetes tristos, diu ella. Ni de nens aviciats, de petits prínceps, de reis de la casa, de la nina dels ulls de la mare, tampoc, afegeixo jo. De nois amb les mans suaus i l'ànima intacta al fons del pit. Que no han hagut de lluitar, que sempre ho han tingut tot i, per tant, creuen que s'ho mereixen tot. Que reben, amb els braços oberts, però mai no donen. Que prenen el que volen. De lladres. Que pensen no s'han d'esforçar, d'esmolar l'enginy, el sentit de l'humor, ser amables, atents, per seduir.

Enamora't només d'homes, dic jo, plens de cicatrius, visibles o invisibles. Amb arrugues al voltant dels ulls i les mans aspres. Que han doblegat l'esquena, quan ha calgut, i un poc els genolls, també. Que només suren a la superfície, ingràvids, una estona, i llavors es capbussen fins al fons. On hi ha el pòsit, la substància, l'aliment. Homes de platges d'aigues fondes. Que volen i saben estimar i, per això, estimen.


3 comentaris:

  1. És pot dir més alt, però no més clar!.

    ResponElimina
  2. M'ha encantantat ! super ben dit, digues que sí !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bonica. Mai no m'he enamorat de poetes tristos, però de petits prínceps n'he tingut uns quants... Santa paciència!
      En fi, encara espero trobar un home de platges d'aigües fondes! No desespero...

      Elimina