dimecres, 2 d’octubre de 2013

Els fruits


Havent dinat, havent sopat, amb el cafè, el pare fumava caliquenyos, uns cigars prims com el dit petit de la mà, que ho empudegaven tot: la roba, les cortines, els cabells. Quan ens acostàvem a fer-li un petó, amb la germana, la pudor de tabac era com una bufetada, barrejada amb l’olor rància del vi begut amb porró i el deix amarg del cafè sol, sense sucre. El pare mai no ens tornava el petó, només parava una galta, la dreta.
Quan sortia de la feina i el cap de setmana, abans no es fes fosc, treballava a l’hort. Me’n vaig una estona al tros, deia. El seu bocinet de paradís, després d’hores i hores tancat a l’oficina, fent números, enganxat al telèfon, collat per proveïdors i clients. Plantava, sembrava, regava, collia. Engegava la bomba que xuclava aigua del pou i apartava la terra amb cops secs d’aixada, precisos. L’aigua s’escolava entre les regues, assedegades, fins que el pare deia prou i li barrava el pas.
Només l’ajudàvem a collir fruita. Ametlles, pel setembre. El pare estenia un llençol vell, als peus de l’arbre i picàvem les branques amb canyes llargues per fer caure el fruit. Cireres, a la primavera. El pare s’enfilava a l’escala per abastar-les; la germana i jo només podíem sostenir els cistells. Havíem d’afanyar-nos, quan començaven a madurar, ser més ràpids que els ocells, que s’havien de conformar amb les cireres de les branques més altes, on el pare no arribava. N’hi havia de dues menes: el pare preferia les més grosses, d’un vermell clar, amb la carn blanca, àcides. Els ocells i jo preferíem les més petites, d’un vermell fosc, sucoses, dolces. De tant en tant, agafava un penjoll de cireres, madures, i me les penjava a l’orella, com si fossin arracades.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada