divendres, 16 d’agost de 2013

Pedres a les butxaques

Era poca cosa, una nena escanyolida dins un abric verd poma dues talles més gran, que m’havia de durar unes quantes temporades. Creuava un petit descampat per anar a l’escola i no em podia arrecerar enlloc quan bufava la Tramuntana. M’omplia les butxaques de pedres per donar-me consistència, per sentir-me més sòlida, per enfonsar les arrels a terra, com una àncora. 
No valia qualsevol pedra, però. Havien de ser llises, arrodonides, blanques o rosades, amb alguna veta blava o grisa. Ni molt grans ni molt petites. Boniques. Em treia els guants i els desava dins la motxilla, malgrat el fred, per poder acaronar-les amb el tou dels dits de tant en tant quan el vent em reclamava.
D’alguna manera inconscient, era el meu secret, una mena de ritual que em portava a buidar les butxaques poc abans d’arribar a casa, cada tarda, i a recomençar el procés el dia següent. Recordo encara el tacte suau de les pedres, el pes de les butxaques, cada dia una mica més deformades. I conservo el gest de cercar pels camins, amb la mirada, pedres llises, arrodonides, blanques o rosades. Boniques.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada