dilluns, 5 d’agost de 2013

Mandra còsmica

Maleeixo el despertador quan sona. Voldria dormir una estona més, un minut més, una vida més. Sóc obedient i aplicada, però, i m'alço desseguida. M'activo, amb la son enganxada encara a les parpelles, els ulls inflats, la marca del coixí encara a la galta dreta. Desperta només a mitges, repeteixo els gestos rituals de cada matí, com una autòmata: infusió, dutxa, esmorzar, notícies, roba, metro.
Fitxo a la feina, amb l'índex de la mà dreta. Si tinc sort, la màquina pita a la primera. Sec a la meva cadira, engego l'ordinador, ajusto la pantalla. Ordeno els papers, la grapadora, el pot dels clips, el got, tot allò que la dona de la neteja s'entesta a desendreçar abans no arribem. És la seva manera de fer-se visible, de dir sóc aquí, existeixo. Com Penèlope, poso ordre cada matí, sabent del cert que, el matí següent, el caos tornarà a regnar a la meva taula.
Obro la finestra perquè es ventili la sala. Reviso els  missatges pendents. Mandrejo un poc. De mica en mica, comencen a desfilar els companys. A alguns, els envejo l'energia, les ganes, de bon matí. I em capbusso, cada dia un xic més endins, per trobar un bri d'il·lusió que oferir-los, entre tanta mandra còsmica.
Les cartes semblen sempre les mateixes, però les barrejo i les torno a barrejar, amb energia, les canvio de posició, invento jugades, mentre espero, pacient, noves partides.



2 comentaris:

  1. Respostes
    1. No ho descarto, Sara... De fet, no descarto res, a aquestes alçades!! Gràcies per llegir-me.

      Elimina