dissabte, 17 d’agost de 2013

A taula

La Júlia no hi és però, com sempre, col·loquen una cadira més, un tovalló de fil, plat, copa, coberts, com si en qualsevol moment hagués d’aparèixer per la porta, riallera. Però no vindrà, és clar, i aquest buit a taula és també un buit clavat en una part del cos de tots ells: al ventre, al pit, a la gola, al puny clos.
Tres anys sense la Júlia i la mare s’ha anat consumint, corsecant; si el dolor té una cara és la d’ella, que serveix els canelons, que encara fumegen, com si aboqués les entranyes a cada plat. El pare és l’ombra d’una ombra, encongit, empetitit, els ulls enfonsats, les mans que tremolen quan omple de vi les copes. La Marta, la mirada sempre perduda, com si cerqués la germana extraviada per cada racó de la casa.
I l’Esteve. L’Esteve fa bona cara, tothom ho diu. Només li ha restat el posat seriós, afirmen. Que n’és de fort, de valent, què faríem sense ell, exclama la família. Ell no diu res. Somia, però, que algun dia el metge l’obrirà i el trobarà tot podrit per dins, pudent, negre com els pulmons dels fumadors empedreïts.
L’Esteve nota la mà calenta de la dona que li estreny la cuixa, el “sóc aquí” silenciós. Aquesta dona que amb prou feines va conèixer la cunyada, i que, per tant, sempre serà una estranya en aquesta taula, on només es mastega dolor i pena. La dona que, per fi, llueix orgullosa el ventre inflat que ha aconseguit amb temps i insistència. Quin sentit té, pensa l’Esteve, dur una altra criatura a aquest món sense Déu ni justícia, que t’arrabassa en un instant allò que més estimes. No blasfemis, que aniràs a l’infern, li deia l’àvia, de petit. Però no, es repeteix ell,  l’infern és aquí i ara: se’n van obrir les portes de bat a bat el dia que va morir la Júlia.
Sent que amb cada paraula, que amb cada silenci, podria caure a terra i caragolar-se com un cuc. Segur que les rajoles fredes, lluents, que la mare frega amb ànsia cada matí, li calmarien el neguit que no el deixa viure. Però no. Cerca, endins endins, un somriure petit, de quan encara se sentia viu, i alça la copa per brindar pels canelons de la mare (els millors del món, diu) i aquest vi exquisit que ha triat el pare (una delícia per al paladar i els sentits).




4 comentaris:

  1. Buf, quant dolor vora la taula.

    Un plaer llegir-te, Eva, com sempre!

    delesparaules

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, guapa! A mi també m'encanta llegir-te!

      Un petonàs!

      Elimina
  2. Oh! Avui jo també parlava de rescatar somriues, i encara no t'havia llegit! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs m'ha sortit un conte ben trist, mentre dormia. Vés per on! No pateixis que en quatre dies (literalment) els rescatem tots, els somriures!!

      Elimina