dilluns, 8 de juliol de 2013

Un gat negre

El gat era negre, petit i tenia els ulls grocs, brillants. La Marta l'havia vist moltes vegades, rondant la casa, sobretot cap al vespre. Algun dia, fins i tot, havia provat d'acostar-s'hi, però l'animaló sempre fugia esperitat, així que va optar per ignorar-lo. Va ser aleshores que el gat va començar a freqüentar més el jardí; ben sovint, la Marta se'l trobava mig endormiscat sota la figuera. Ja no arrencava a córrer quan la veia, ben al contrari: la mirava passar, indolent.
Un vespre, en veure'l per la finestra del menjador, va decidir dur-li les sobralles del sopar, encuriosida per la reacció que tindria l'animal. Quan se li va acostar, el gat va tombar el cap, esquivant-li la mirada, però no es va bellugar gens. Al cap d'una estona llarga, es va estirar tot ell, mandrós, va ensumar el plat i va menjar, amb parsimònia; la Marta l'espiava, ansiosa, de la casa estant.
Es va establir un ritual silenciós. El gat apareixia cada vespre i ella li duia menjar. Sobralles, primer, menges més elaborades, després. Al principi, l'animaló jeia sempre sota la figuera; ella, però, va anar acostant poc a poc el plat a la casa, un passet més a prop cada dia, fins que, un divendres, el gat ja sopava al porxo. Va resistir-se a entrar, però, una temporada llarga, encara, i tot i així només si ella deixava una porta o una finestra obertes. Aleshores, ja permetia que l'acaronés, però només una mica, només una estona. La Marta va provar, debades, de posar-li un nom, però ell no hi consentia: marxava així que ella el cridava, desapareixia dies sencers, si hi insistia.
El gat era negre i tenia els ulls grocs, brillants, però ja no era petit. Havia crescut, s'havia engreixat. Dormisquejava sota la figuera, bona part del dia, quan feia bo; jeia a la vora del foc, a l'hivern. Feia el mandrós al sofà o als peus del llit de la Marta, quan li abellia. Li fregava les cames quan volia manyagues, l'esgarrapava fluixet quan tenia ganes de jugar. Anava i venia, entrava i sortia, a pler.
Al principi, es va sentir eufòrica: havia domesticat l'animal. O això creia. Amb el temps, mentre ell esdevenia amor i senyor de la casa, va entendre, per fi, que l'havia domesticada ell: un gat negre, d'ulls grocs, brillants, sense nom.




4 comentaris:

  1. Ja és ben bé que els nostres anhels, d'alguna manera, ens acaben dominant: sense nom i un esguard profund com el gat de la teva entrada.

    Des del Far, una abraçada...

    ResponElimina
  2. Ja és ben bé que els nostres anhels ens acaben dominant: sense nom i un esguard profund com el gat de la teva entrada.

    Des de El Far, una abraçada...


    P.S. M'ha fet un estrany l'ordinador i d'aquí que torni a enviar-te el mateix missatge!

    ResponElimina
  3. Una vegada vaig tenir un gat negre molt semblant al teu. Jo li deia Armand i ell m'ignorava, no es deixava acaronar. Si els gats ja per si són independents aquest ja ni et dic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una història de gats que no són gats i d'amos que no són amos, encara que s'ho pensin. Gràcies per llegir-me, Maria!

      Elimina