dissabte, 1 de juny de 2013

Tot es complica

Estimo, odio, aquesta capacitat d'agafar el fil amb la punta dels dits, d'estirar-lo i fer-ne un nus, o dos, o tres. De complicar la senzillesa. De retòrcer la veritat del dret i del revés, fins que sigui mentida. De capgirar la mentida, de maquillar-la, de disfressar-la, fins que sembli veritat. De dir una cosa i pensar-ne una altra. De negar-se un cop, i dos, i tres, fins no ser. No sóc, no vull, no estimo.
(Vull deixar de rentar els plats després de cada àpat. Sortir de casa, cada matí, amb el llit desfet. No canviar els llençols cada dissabte. Acumular la roba bruta al cistell. Construir un caminet de molles de pa al passadís.)
Odio, estimo, aquest fil que no és un fil, que és una corda. Que lliga mans i peus, que estreny el pit, la gola, el cor. Aquesta porta que no és oberta, ni és tancada. Aquesta porta que no és una porta, que és una paret. De pedra negra i sutge. De pedra blanca i neu.
Estimo, odio. T'odio, t'estimo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada