dijous, 6 de juny de 2013

Rebre

La majoria dels finalistes es presenten a l'acte acompanyats, però tu has pensat que, sola, et podries fer passar millor els nervis i la vergonya. Arribes d'hora, com sempre, perquè no saps arribar tard i perquè així pots tenir-ho tot controlat, com a tu t'agrada. L'hostessa comprova que siguis a la llista; per algun motiu inexplicable, no han ordenat els finalistes alfabèticament i triga uns segons eterns a localitzar-te. Però sí, ets a la llista, sembla, i marca una creueta al costat del teu nom. Et somriu i et desitja sort. Ja pots seure on vulguis, diu. Com si fos tan senzill...
Com fas al cinema, als teatres, als avions, arreu, vaja, busques un seient on puguis passar desapercebuda, ni gaire endavant, ni gaire endarrere, prop del passadís, això sí, per si, vés a saber per què, has de sortir corrents, cosa que no ha passat mai, que tu recordis.
Podries dedicar aquesta estoneta que et queda a passar revista a la competència, com fan d'altres, però et fa mandra i et sembla ridícul i una mica trist i un munt d'adjectius més que ara no et vénen a la ment, tot i que se suposa que ets aquí perquè t'agrada escriure...
Si fossis una persona normal, és clar, hauries vingut amb algú i ara podries fer veure que xerres distesament. Treus un llibre de la bossa, doncs. No et pots concentrar i rellegeixes la mateixa pàgina una vegada i una altra, però al cap i a la fi et distreus i t'amagues una mica, el cap inclinat damunt el llibre, els cabells que et tapen la cara (penses, il·lusa, que si no mires no et veuen).
Per fi, PER FI, l'acte comença. La presentadora és simpàtica, dinàmica, divertida, riallera, molt com toca, vaja. I no es cansa de fer-vos aplaudir. Un aplaudiment per a l'organització, un altre per als membres del jurat, el president de la institució (o era el director general?). Un aplaudiment per als discursos, els finalistes, els regals que es lliuraran. Al final aplaudeixes i ja no saps ben bé per què.
I, finalment, els guanyadors. Al cap i a la fi, per a això som aquí, no? Com era d'esperar, la teva categoria és la darrera. A mesura que van dient noms i els guanyadors pugen a l'escenari a recollir premis, encaixar mans i deixar-se petonejar i fer fotos et vas posant més i més nerviosa. HISTÈRICA, de fet. Et fa il·lusió guanyar, és clar, com a tothom?, però alhora voldries no ser aquí o no sentir el teu nom i poder-te fer fonedissa mentre aplaudeixen a algú altre. Potser és que no saps guanyar o no saps rebre. Quan et fan un regal, sempre ho passes malament, perquè tens por de mostrar poca alegria o massa, de semblar indiferent o forçada. Si et criden, què faràs? Has de somriure, mostrar-te il·lusionada? O fer cara de sorpresa, de no m'ho esperava. Uf, mandra còsmica, que dèiem.
I mentre penses i repenses, arriba el moment.

And the winner is...



2 comentaris:

  1. Te n'has sortit? segur que sí :-)
    Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marga. Sí, me'n vaig sortir! Al capdavall, un es fica en aquestes coses perquè vol, no? De tota manera, sempre hi ha una estoneta que acabes pensant que estaries moolt millor a casa, llegint un bon llibre o escrivint...

      Una abraçada!

      Elimina