dimecres, 15 de maig de 2013

Un tros de cel

El núvol no se'n va mai. Té llogat aquest tros de cel per sempre

Mercè Rodoreda, Viatges i flors



Llegeixo Un cel de plom, sobre la vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück. Potser no és la millor lectura per a aquest mes de maig plujós i convuls, però cal perquè resitua, emociona, trasbalsa.
Descobreixo que l'horror són unes sabates amb sola de fusta, quatre números més grans, el zapzapzap que no t'abandona en tot el dia, com un eco, com una ombra no volguda. L'horror és un uniforme de ratlles fet amb cabells d'altres presoneres. Un rosegó de pa sec cada nit. L'horror és un cel de plom, el cel sense oxígen del passat.
I amb l'horror, de la mà, la solidaritat, el coratge, la supervivència, la dignitat, l'orgull. Plorar, resar, cantar, abraçar, riure. Lluitar per cada minut de vida, per cada tros de cel, petit o gran, per més núvols que l'enterboleixin.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada