dissabte, 11 de maig de 2013

L'home del castell

A vegades, t'envejo el món petit, de fantasia, que t'has creat a mida amb les engrunes. Amb quatre pedres, has construït un castell de murs infranquejables, on ets amo i senyor, súbdit i vasall. De tant en tant, treus el cap per la finestra per contar-nos històries velles, com si fossin noves, històries tristes, com si fossin alegres, històries dels altres, com si fossin teves.
A vegades, t'envejo la seguretat, certa o falsa, ferma o fràgil, de saber-ho tot, de merèixer-ho tot. Voldria, com tu, tallar-me les ungles de les mans, arran arran, i després provar de mossegar-les fins sentir el gust de la sang a la boca. Caure en un son profund, el son dels infants, dels innocents, dels ignorants, només de recolzar el cap sobre el coixí, i llevar-me l'endemà buida, lleugera, ingràvida. No saber conjugar el verb cuidar. Cuida't, cuida'm, cuida. Viure només per a mi. No desitjar altra cosa que allò que puc abastar allargant la mà.


2 comentaris:

  1. No hi té res a veure, però escolta-la!

    https://www.youtube.com/watch?v=9F4AXoCMwto

    ResponElimina