diumenge, 28 d’abril de 2013

Totes les famílies felices s'assemblen

Ja ho deia Tolstoi: totes les famílies felices s'assemblen, però cada família dissortada ho és a la seva manera. I és que totes les persones felices que conec, que malauradament són ben poques, comparteixen la pau d'esperit, la generositat, la capacitat de viure el moment i de gaudir de les coses petites. La humilitat. La força per entomar els cops i tornar-se a llevar amb un au vinga, que no ha estat res.
La infelicitat, en canvi, és més creativa. El dissortat pot tenir salut o estar malalt, ser simpàtic o absolutament imbècil, ric o pobre, llest o babau. Es pot ser infeliç sol o en companyia, amagar la desgràcia rere un somriure perpetu o deixar-la onejar al vent, com una bandera. Podem tenir-ho tot, aparentment, i, en canvi, sentir-nos del tot buits.
Ens agrada creure'ns especials, únics, diferents, irrepetibles. I ho som. Però alhora ens assemblem. Molt. Massa. En el fons del fons del fons, ben endins, ens fan feliços les mateixes coses: una família ben avinguda, amics amb qui poder comptar, una feina que ens ompli. Amor, al cap i a la fi, en totes les formes i variants.
Això sí, cadascú es complica la vida al seu aire. Ignorem això que tenim i desitgem allò que mai no podrem abastar. Envegem, cobegem, anhelem. Ens mirem en el mirall del passat, removem les culpes i els pecats, els greuges i les penes, amb cullera de fusta. Imaginem, somniem, inventem futurs perfectes, irreals.
Mentrestant, la vida passa.


4 comentaris:

  1. La infelicitat és creativa i de vegades molt tossuda. M'agrada aquest bloc. Si no et fa res posaré un enllaç al meu, recent estrenat http://tanrealcomvulguis.blogspot.com.es/

    ResponElimina
  2. Gràcies per seguir-me, Sara!! M'alegro que t'agradi el meu blog. Ara faré una ullada al teu, amb calma, que fa bona pinta!!

    ResponElimina
  3. Si t'agrada, tens permís per compartir-lo també ;-)

    ResponElimina
  4. Fantàstic, doncs! Ànims amb l'escriptura, és guaridora...

    ResponElimina