dimarts, 9 d’abril de 2013

Ànima vella

Que sóc una ànima vella, ho sabia. Que mantinc intacta la il·lusió, ho sentia. I les ganes, i la força, i sobretot la fam. Fam de vida, fam d'alegria, fam de tu. Fam de resseguir-me amb els dits, un a un, els anells del tronc, de descomptar-me i haver de recomençar. De perdre'm i retrobar-me una i mil vegades en els ulls d'algú altre. O en el mirall.
He de caminar descalça, diuen, sentir la terra humida sota els peus, l'herba, l'aigua, la sal. Arrelar. No deixar que se m'endugui el vent, per més que em cridi, per més que xiuli. Arrelar-me.
Sóc aquí per ser alegria, diuen. Sóc aquí per dir que sóc aquí. Per ser festa i amor, música i vida. Per ser força i consol. Per tenir-ho tot, per merèixer-ho tot. Per fer que tot sigui possible.

2 comentaris:

  1. ohhhh!!! Gràcies Eva!!
    costa tant no deixar-se emportat per el vent. gràcies. :-)
    amazing!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per llegir-me i per prendre't la molèstia de deixar-me un comentari... Sí, costa no deixar-se emportar pel vent, sobretot quan, com jo, has nascut sota la Tramuntana!
      Una abraçada, Eva

      Elimina