dijous, 28 de març de 2013

La vida que t'espera

Avui tenen sort i el metro va ple. Passen desapercebuts, confosos en la marea humana, i els seus cossos es busquen, s’estrenyen, s’aferren l’un a l’altre. Les mans es troben i s’enllacen per dins l’abric. Es xiuxiuegen paraules dolces a cau d’orella.
Aquest és l’únic espai, l’únic moment que és només de tots dos. Quan arribin a la seva parada, Encants, ell, La Pau, ella, cadascú tornarà a la seva vida petita i grisa, rutinària. El marit d’ella, la dona d’ell, els fills. Els deures damunt la taula del menjador, el sopar a la cuina, la banyera, la televisió, el llit. Un dia, un altre i un altre encara. Iguals, idèntics, mil·limètrics.
Però això serà després. L’aquí, l’ara és aquest vagó que els bressola.
A l’oficina, com sempre, s’han posat la disfressa de companys de feina i han aigualit les mirades i els somriures. S’han trobat, puntuals, davant la màquina de fitxar, s’han saludat, amb un gest contingut, i han caminat junts fins la parada, amb aire desmenjat.
Però això ha estat abans. L’aquí, l’ara és aquest vagó que els agombola.
Ell podria saltar-se la parada i acompanyar-la part del camí, com tantes altres vegades, per esgarrapar uns minuts més de felicitat a la vida que els espera. Però avui es miren i saben, sense dir-s’ho, que no en tindran prou. Avui, les mans, els cossos, tossuts, no volen separar-se.
I passa Encants, en un sospir, i poc després, La Pau. El comboi va fent via, inexorable. Les estacions se succeeixen, sense descans, però ells, immersos en els ulls de l’altre, no veuen res. El tren s’atura, al final de la línia, es buida, es torna a omplir, refà el camí invers. Una vegada, una altra i una altra encara. Però ells ni se n’adonen; suren, gronxats, bressolats, agombolats per l’aquí i l’ara. El vagó és un parèntesi, un oasi, un vaixell que mai no arriba a port.


4 comentaris:

  1. Quina sort que tenim, en determinats moments de la vida, de trobar petits oasis. M'agrada aquest del vagó de metro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Necessitem com l'aire que respirem parèntesis, oasis, trens que no s'aturin!!

      Gràcies per llegir-me...

      Elimina
  2. M'agrada molt! Llegir aquest relat tan bonic també és fer un saltet a l'oasi, un parèntesi dins d'aquest matí humit i primaveral. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, guapa, per llegir-me...

      Una abraçada,

      Eva

      Elimina