dilluns, 18 de març de 2013

Cara i creu

Diumenge al matí. Una nena de set anys participa en el seu primer torneig d'escacs, sota la mirada atenta i nerviosa de pares i germans.
A un parell d'hores de distància (només 50 minuts amb l'AVE), el corredor habitual punxa. Falten gairebé deu quilòmetres per arribar a la meta quan li fallen les forces. Ja no bufa el vent que li xiulava a les orelles, que sempre l'empenyia a córrer més ràpid, més lluny, a deixar enrere dubtes i pors. Ara només l'acompanya la pluja fina, petites agulles incansables que li punxen el rostre, els braços, les cames. Els crits d'ànim del públic li fereixen l'oïda i, sobretot, l'amor propi.
No gaire lluny, una dona espera prop del telèfon i prepara, mentalment, missatges de felicitació i de consol. Quan per fi aconsegueix parlar amb el corredor habitual, avui trist i cansat, rep un missatge amb la imatge d'una nena de set anys, riallera, amb un trofeu enorme a la falda.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada