diumenge, 3 de febrer de 2013

Un grapat de pedres

La Tramuntana m'enyora, n'estic segura ara, perquè sempre que visito la meva terra em rep amb els braços oberts i m'estreny amb fermesa. I s'entreté a esbullar-me els cabells amb els dits i a acaronar-me el rostre amb força, les mans aspres, com un amic vell i trist.
Sempre que véns duus amb tu la Tramuntana, em deia ahir la mare. M'enyora, l'enyoro. I enyoro també el tacte fred i dur de les pedres que m'omplien les butxaques de l'abric els dies de vent i m'amarraven les arrels terra endins, com una àncora.
Bufa la Tramuntana d'aquest hivern que no és fred, que és misèria. Jo m'arrecero del vent, covarda encara, i el sento xiular per les esquerdes i picar portes i finestres, cridant-me. Només agafo forces, li xiuxiuejo, i ell xiula més fort encara, enriolat. 
Trec l'antic abric, oblidat en un armari. Petit, gastat. En buido les butxaques i cauen una a una totes les pedres, com un pes mort, damunt la terra erma. El vent em rep xisclant, en una festa, m'enlaira tota jo, damunt els arbres despullats i els carrers buits, i ens fonem, garbuix de braços i cames en una dansa. Som un.
 

1 comentari: