dimecres, 16 de gener de 2013

Petita petita

S. se'm fa petita petita entre els braços, un vespre, ella que és infinita, però sovint no se'n recorda. O, més ben dit, fa veure que se n'oblida per no acovardir els egos fràgils. Potser, senzillament, s'empetiteix perquè el mal no la trobi i passi de llarg. Perquè el dolor no li càpiga al cos i no se li pugui esmunyir ànima endins per les esquerdes. Perquè no hi hagi més aniversaris del dolor, ni ampolles negres. Potser es fa minúscula per poder-se llepar, d'amagat, les ferides que fa vint anys que tenen vint anys, però encara bateguen.

Voldria sacsejar-li la memòria perquè tingui present que s'ho mereix tot, que ens ho mereixem tot, perquè tot és possible. Que ens donarem la mà i ens xiuxiujarem veritats, a crits, quan l'altra defalleixi. Que repetirem mil i una vegades les mateixes mentides (quimeres?), si cal, fins que siguin veritat. O ho semblin.




2 comentaris: