divendres, 13 de desembre de 2013

Gira

Gira el món i encara ahir era estiu, sota el sol inclement de la Provença i l'olor d'espígol al nas, als pulmons, a les mans. Estiu a Farrera, també, el verd als ulls, les paraules que brollaven com aigua de la font, les paraules que calia furgar ànima endins, amb cullera petita.

Gira el món i avui ja és hivern i Nadal a la cantonada, a la punta dels dits que enfonso a les butxaques dels abrics, buits de pedres, el fred que em pessigolleja les galtes blanques al matí.

Gira el món i demà serà primavera, i després estiu, i després etcètera. I llegirem la Marta Rojals i riurem fort, plorarem fluixet. Sembrarem somnis, collirem qui sap què. Gira el món i jo amb ell.


diumenge, 1 de desembre de 2013

Caus

Caus just davant de la sortida de l'estació, en ple passeig de Gràcia, després d'un viatge llarg i pesat, que no hi ha trens d'alta velocitat, encara, i has trigat prop d'un parell d'hores a recórrer 140 km. Abans no te n'adonis, hi haurà trens ràpids i les hores, com els dies, com els mesos, com els anys, se t'esmunyiran entre els dits, com els grans de sorra de la platja de Sinera.
Caus, doncs, i amb tu cauen la maleta, la bossa, la carmanyola que t'ha preparat la mare, el cordó umbilical que s'allarga i es tensa, però encara no es trenca. I cauen els cigrons i rodolen passeig de Gràcia avall, com bales daurades. Els vianants els trepitgen, un gos n'ensuma un, el llepa, l'engoleix, l'escup.
Se t'acosta un noi: t'has fet mal? I tu, a terra encara, te'l mires i et mires: el genoll pelat, la sang que xopa una mica el texà estripat, la mà esgarrinxada. Rius i dius que no. Rius i penses en aquell altre dia que vas caure escales avall, metro avall, tu i maleta, tu i bossa, sense cigrons, però. Et va collir un altre noi (sempre són nois, oi?), la pell fosca fosquíssima, les dents blanques. Venia mocadors de paper a l'entrada. Et va collir i tu vas passar vergonya, no per haver caigut, que ja hi estàs acostumada, sinó perquè en un altre moment ni l'hauries mirat. 
Has caigut, doncs, i aquest noi et mira, la pell blanca, el cabell fosc. T'has fet mal?, repeteix, i et mira el genoll i la mà. I tu que no, que no. Necessites un moment, només. Veure com cauen els cigrons i rodolen passeig de Gràcia avall, com bales daurades. Els vianants els trepitgen, un gos n'ensuma un, el llepa, l'engoleix, l'escup. 



dissabte, 23 de novembre de 2013

I ella em diu

I ella em diu, una tarda, tota seriosa, que sí, que ja ho ha viscut tot, que ha estimat i l'han estimada, que ha desitjat i ha estat desitjada. Que és afortunada i que, si no viu res més, ja li estarà bé. Que ja ha viscut tot el que li calia. Més i tot potser.
I jo ric, amb aquest riure de cascavell que només ella em desperta. I ella riu amb mi, que el meu riure s'encomana, prou que ho sé. I penso que s'oblida que l'amor és addictiu, que quan l'has tastat és molt difícil, impossible diria, renunciar-hi. Que l'amor és golafre, que quan més en reps més en voldries, que quan més en dones més n'abocaries. És generós i egoïsta, què hi farem...

I ella em diu, una tarda, tota seriosa, mesos després, que vol viure un gran amor. Un amor en majúscules. Un amor gran. Un amor fàcil, tranquil, d'aquells que arrelen sols, sense esforç, regant-los poquet, sense que te n'adonis. Vols una Greta, li dic jo. I ella riu, amb els ulls que vessen verds i mar i Menorca. I diu que sí.

dissabte, 26 d’octubre de 2013

No t'enamoris mai de poetes tristos

No t'enamoris mai de poetes tristos, diu ella. Ni de nens aviciats, de petits prínceps, de reis de la casa, de la nina dels ulls de la mare, tampoc, afegeixo jo. De nois amb les mans suaus i l'ànima intacta al fons del pit. Que no han hagut de lluitar, que sempre ho han tingut tot i, per tant, creuen que s'ho mereixen tot. Que reben, amb els braços oberts, però mai no donen. Que prenen el que volen. De lladres. Que pensen no s'han d'esforçar, d'esmolar l'enginy, el sentit de l'humor, ser amables, atents, per seduir.

Enamora't només d'homes, dic jo, plens de cicatrius, visibles o invisibles. Amb arrugues al voltant dels ulls i les mans aspres. Que han doblegat l'esquena, quan ha calgut, i un poc els genolls, també. Que només suren a la superfície, ingràvids, una estona, i llavors es capbussen fins al fons. On hi ha el pòsit, la substància, l'aliment. Homes de platges d'aigues fondes. Que volen i saben estimar i, per això, estimen.


dissabte, 19 d’octubre de 2013

Vint-i-quatre

S'ha tallat el cabell, però no ha perdut la força. Conserva encara els rínxols rebels, ara més curts, d'aquella tarda-vespre de versos i música. No la recordava tan alta, ni tan jove. Vint-i-quatre, respon. No afegeix ja, però li llegeixo a la mirada, inesperadament tímida, rere les ulleres. Només, dic jo, amb un punt de recança. Però no canviaria els meus trenta-vuit pels meus vint-i-quatre. Pels seus vint-i-quatre potser, però no la conec prou, encara.
Entenc el seu ja silenciós, de tota manera. Perquè fa més d'una dècada jo també sentia que se'm tancaven portes. Passaven trens i no sabia si hi havia de pujar, si eren els darrers, si n'hi hauria més. Si eren trens de debò o només una corrua de vagons que anaven amunt avall, sense conductor. Que no duien enlloc.
Passen trens cada dia, voldria dir-li. I no hi fa res si no duen enlloc, mentre gaudim del trajecte. No hi fa res si es tanquen portes, tampoc. Sempre es poden tornar a obrir. I si no, n'hi haurà d'altres. I finestres, balcons, escales. Camins plens de ja, només, encara.



dissabte, 12 d’octubre de 2013

Els racons

Preparo la maleta: roba d'abric, paraigua, necesser. Em deixo alguna cosa? Segur que sí, però no hi fa res, perquè duc l'Amélie Nothomb a la bossa. Ni d'Ève, ni d'Adam. Em ve salivera només de pensar-hi! La mare em deixarà algun jersei, si em fa falta, però si em descuido l'Amélie...
He escrit bona part de l'estiu i d'aquesta tardor mandrosa que no acaba d'arribar. He farcit pàgines i més pàgines de records i emocions. M'he gratat l'ànima, com deia Nothomb, amb una cullera ben petita, per no deixar-me cap racó. M'he abocat tota. M'he buidat, que deia aquell, i ara necessito omplir-me.
Quan la llegeixo, ja no em fa res no fer peu, que les onades se m'enduguin mar endins. Em fascina la seva bogeria i sento que si puc estimar la seva, puc acceptar la meva, ni que sigui una mica. 



diumenge, 6 d’octubre de 2013

Retrats

Vinga, que et faré un retrat, em diu ella, un matí, però al final en són dos. El primer, al carbonet, és senzill, perquè en deu minuts llargs el té enllestit. Tu mira'm a mi, em diu. I és fàcil, perquè em concentro, sobretot, en la petita cicatriu que té a la barbeta: blanca, llarga, estreta com un fil. Somriu una mica, afegeix, però sense ensenyar les dents, eh? No sé per què, però les dents no em surten mai bé. Potser per tot plegat el resultat final és un rostre ple de tendresa, però amb un somriure prim, estret com un fil, un pèl irònic.
El segon retrat, una aquarel·la, és un suplici. He d'estar ben quieta, immòbil, durant més d'una hora. Ara provarem un altre angle. No em miris a mi, aquesta vegada. Mira per la finestra, m'ordena. Les vistes són espectaculars: els arbres, la muntanya, el cel, com un llençol estès. Però, al cap d'una estona, em comença a fer mal tot: el coll, l'esquena, la paciència. M'hi esforço, però el rostre que reprodueix no és nostàlgic, ni enyoradís; és un rostre carregat de mala llet.
Quan acaba, es nota que no està satisfeta. Remuga, en veu baixa. Es maleeix. I és cert que no m'assemblo gaire a cap dels dos retrats: el nas, la boca, la barbeta no són meus. El cabell sí, i sobretot els ulls. Els ulls són meus i de ningú més. La mirada dolça, d'un retrat. La mirada plena de força, de l'altre.  
No t'hi assembles, em dirà ell quan els troba penjats a la paret de la meva habitació. Ja m'hi assemblaré, li responc. I tinc raó perquè, quan més me'ls miro, més m'hi veig. La meva cara, la meva creu.




dimecres, 2 d’octubre de 2013

Els fruits


Havent dinat, havent sopat, amb el cafè, el pare fumava caliquenyos, uns cigars prims com el dit petit de la mà, que ho empudegaven tot: la roba, les cortines, els cabells. Quan ens acostàvem a fer-li un petó, amb la germana, la pudor de tabac era com una bufetada, barrejada amb l’olor rància del vi begut amb porró i el deix amarg del cafè sol, sense sucre. El pare mai no ens tornava el petó, només parava una galta, la dreta.
Quan sortia de la feina i el cap de setmana, abans no es fes fosc, treballava a l’hort. Me’n vaig una estona al tros, deia. El seu bocinet de paradís, després d’hores i hores tancat a l’oficina, fent números, enganxat al telèfon, collat per proveïdors i clients. Plantava, sembrava, regava, collia. Engegava la bomba que xuclava aigua del pou i apartava la terra amb cops secs d’aixada, precisos. L’aigua s’escolava entre les regues, assedegades, fins que el pare deia prou i li barrava el pas.
Només l’ajudàvem a collir fruita. Ametlles, pel setembre. El pare estenia un llençol vell, als peus de l’arbre i picàvem les branques amb canyes llargues per fer caure el fruit. Cireres, a la primavera. El pare s’enfilava a l’escala per abastar-les; la germana i jo només podíem sostenir els cistells. Havíem d’afanyar-nos, quan començaven a madurar, ser més ràpids que els ocells, que s’havien de conformar amb les cireres de les branques més altes, on el pare no arribava. N’hi havia de dues menes: el pare preferia les més grosses, d’un vermell clar, amb la carn blanca, àcides. Els ocells i jo preferíem les més petites, d’un vermell fosc, sucoses, dolces. De tant en tant, agafava un penjoll de cireres, madures, i me les penjava a l’orella, com si fossin arracades.








diumenge, 1 de setembre de 2013

Quina nena vols?

Quina nena vols?, li preguntava la mare a l'àvia quan havia de sortir a fer algun encàrrec i no se'ns podia endur a totes dues. La petita, deia sempre l'àvia, que sabia que em tindria a la falda, mentre berenava, i m'explicaria històries. Que sabia que, quan acabés, seuria a la cadireta, sota l'escala, amb un llibre, i m'hi estaria quieta hores, sense moure'm, fins que es fes de nit o em fessin mal els ulls, fins que tornés la mare. Com si no hi fos.
De la cadira estant, sentia el vent que xiulava, fora, la pluja que picava les finestres, el cant d'algun ocell, passes al carrer. Però només m'importava el tacte de les pàgines, l'olor de paper, d'històries noves, de móns sencers, reals o imaginaris, per descobrir. Tots meus.
L'any següent, a l'escola, els companys aprendrien lletra.




dissabte, 17 d’agost de 2013

A taula

La Júlia no hi és però, com sempre, col·loquen una cadira més, un tovalló de fil, plat, copa, coberts, com si en qualsevol moment hagués d’aparèixer per la porta, riallera. Però no vindrà, és clar, i aquest buit a taula és també un buit clavat en una part del cos de tots ells: al ventre, al pit, a la gola, al puny clos.
Tres anys sense la Júlia i la mare s’ha anat consumint, corsecant; si el dolor té una cara és la d’ella, que serveix els canelons, que encara fumegen, com si aboqués les entranyes a cada plat. El pare és l’ombra d’una ombra, encongit, empetitit, els ulls enfonsats, les mans que tremolen quan omple de vi les copes. La Marta, la mirada sempre perduda, com si cerqués la germana extraviada per cada racó de la casa.
I l’Esteve. L’Esteve fa bona cara, tothom ho diu. Només li ha restat el posat seriós, afirmen. Que n’és de fort, de valent, què faríem sense ell, exclama la família. Ell no diu res. Somia, però, que algun dia el metge l’obrirà i el trobarà tot podrit per dins, pudent, negre com els pulmons dels fumadors empedreïts.
L’Esteve nota la mà calenta de la dona que li estreny la cuixa, el “sóc aquí” silenciós. Aquesta dona que amb prou feines va conèixer la cunyada, i que, per tant, sempre serà una estranya en aquesta taula, on només es mastega dolor i pena. La dona que, per fi, llueix orgullosa el ventre inflat que ha aconseguit amb temps i insistència. Quin sentit té, pensa l’Esteve, dur una altra criatura a aquest món sense Déu ni justícia, que t’arrabassa en un instant allò que més estimes. No blasfemis, que aniràs a l’infern, li deia l’àvia, de petit. Però no, es repeteix ell,  l’infern és aquí i ara: se’n van obrir les portes de bat a bat el dia que va morir la Júlia.
Sent que amb cada paraula, que amb cada silenci, podria caure a terra i caragolar-se com un cuc. Segur que les rajoles fredes, lluents, que la mare frega amb ànsia cada matí, li calmarien el neguit que no el deixa viure. Però no. Cerca, endins endins, un somriure petit, de quan encara se sentia viu, i alça la copa per brindar pels canelons de la mare (els millors del món, diu) i aquest vi exquisit que ha triat el pare (una delícia per al paladar i els sentits).




divendres, 16 d’agost de 2013

Pedres a les butxaques

Era poca cosa, una nena escanyolida dins un abric verd poma dues talles més gran, que m’havia de durar unes quantes temporades. Creuava un petit descampat per anar a l’escola i no em podia arrecerar enlloc quan bufava la Tramuntana. M’omplia les butxaques de pedres per donar-me consistència, per sentir-me més sòlida, per enfonsar les arrels a terra, com una àncora. 
No valia qualsevol pedra, però. Havien de ser llises, arrodonides, blanques o rosades, amb alguna veta blava o grisa. Ni molt grans ni molt petites. Boniques. Em treia els guants i els desava dins la motxilla, malgrat el fred, per poder acaronar-les amb el tou dels dits de tant en tant quan el vent em reclamava.
D’alguna manera inconscient, era el meu secret, una mena de ritual que em portava a buidar les butxaques poc abans d’arribar a casa, cada tarda, i a recomençar el procés el dia següent. Recordo encara el tacte suau de les pedres, el pes de les butxaques, cada dia una mica més deformades. I conservo el gest de cercar pels camins, amb la mirada, pedres llises, arrodonides, blanques o rosades. Boniques.


dilluns, 5 d’agost de 2013

Mandra còsmica

Maleeixo el despertador quan sona. Voldria dormir una estona més, un minut més, una vida més. Sóc obedient i aplicada, però, i m'alço desseguida. M'activo, amb la son enganxada encara a les parpelles, els ulls inflats, la marca del coixí encara a la galta dreta. Desperta només a mitges, repeteixo els gestos rituals de cada matí, com una autòmata: infusió, dutxa, esmorzar, notícies, roba, metro.
Fitxo a la feina, amb l'índex de la mà dreta. Si tinc sort, la màquina pita a la primera. Sec a la meva cadira, engego l'ordinador, ajusto la pantalla. Ordeno els papers, la grapadora, el pot dels clips, el got, tot allò que la dona de la neteja s'entesta a desendreçar abans no arribem. És la seva manera de fer-se visible, de dir sóc aquí, existeixo. Com Penèlope, poso ordre cada matí, sabent del cert que, el matí següent, el caos tornarà a regnar a la meva taula.
Obro la finestra perquè es ventili la sala. Reviso els  missatges pendents. Mandrejo un poc. De mica en mica, comencen a desfilar els companys. A alguns, els envejo l'energia, les ganes, de bon matí. I em capbusso, cada dia un xic més endins, per trobar un bri d'il·lusió que oferir-los, entre tanta mandra còsmica.
Les cartes semblen sempre les mateixes, però les barrejo i les torno a barrejar, amb energia, les canvio de posició, invento jugades, mentre espero, pacient, noves partides.



dissabte, 3 d’agost de 2013

(Ben)tornada

(Ben)tornada, avui, de terres estranyes. Tants dies lluny de casa i la llengua se't trava; ja no saps què dius ni a qui ho dius. Enyoraves el silenci; esperaves trobar-lo rere la porta, fidel, però és orgullós i hauràs de tornar-te'l a guanyar, gota a gota, com cada vegada que l'abandones.
(Ben)tornada, avui, al teu llit, al teu coixí, a la nevera buida, l'aixeta que ja no degota, sinó vessa, a la porta que només tanca bé quan li plau. Al televisor tossut que tan sols s'engega a estones, al telèfon que a l'agost no sona. A la calor humida que s'enganxa a la pell i t'hi deixa un regust de sal que només tu llepes.
(Ben)tornada, avui, a la rutina anhelada que, malgrat tot, et pesa. Quilòmetres i més quilòmetres d'espígol segat (qui ens ha robat els blaus, digues, i ens ha deixat només les engrunes?). Carretera enllà, sota un sol inclement, per camins que sempre sempre et duen a casa.



dilluns, 8 de juliol de 2013

Un gat negre

El gat era negre, petit i tenia els ulls grocs, brillants. La Marta l'havia vist moltes vegades, rondant la casa, sobretot cap al vespre. Algun dia, fins i tot, havia provat d'acostar-s'hi, però l'animaló sempre fugia esperitat, així que va optar per ignorar-lo. Va ser aleshores que el gat va començar a freqüentar més el jardí; ben sovint, la Marta se'l trobava mig endormiscat sota la figuera. Ja no arrencava a córrer quan la veia, ben al contrari: la mirava passar, indolent.
Un vespre, en veure'l per la finestra del menjador, va decidir dur-li les sobralles del sopar, encuriosida per la reacció que tindria l'animal. Quan se li va acostar, el gat va tombar el cap, esquivant-li la mirada, però no es va bellugar gens. Al cap d'una estona llarga, es va estirar tot ell, mandrós, va ensumar el plat i va menjar, amb parsimònia; la Marta l'espiava, ansiosa, de la casa estant.
Es va establir un ritual silenciós. El gat apareixia cada vespre i ella li duia menjar. Sobralles, primer, menges més elaborades, després. Al principi, l'animaló jeia sempre sota la figuera; ella, però, va anar acostant poc a poc el plat a la casa, un passet més a prop cada dia, fins que, un divendres, el gat ja sopava al porxo. Va resistir-se a entrar, però, una temporada llarga, encara, i tot i així només si ella deixava una porta o una finestra obertes. Aleshores, ja permetia que l'acaronés, però només una mica, només una estona. La Marta va provar, debades, de posar-li un nom, però ell no hi consentia: marxava així que ella el cridava, desapareixia dies sencers, si hi insistia.
El gat era negre i tenia els ulls grocs, brillants, però ja no era petit. Havia crescut, s'havia engreixat. Dormisquejava sota la figuera, bona part del dia, quan feia bo; jeia a la vora del foc, a l'hivern. Feia el mandrós al sofà o als peus del llit de la Marta, quan li abellia. Li fregava les cames quan volia manyagues, l'esgarrapava fluixet quan tenia ganes de jugar. Anava i venia, entrava i sortia, a pler.
Al principi, es va sentir eufòrica: havia domesticat l'animal. O això creia. Amb el temps, mentre ell esdevenia amor i senyor de la casa, va entendre, per fi, que l'havia domesticada ell: un gat negre, d'ulls grocs, brillants, sense nom.




dimecres, 26 de juny de 2013

Besa'm el bes

Besa'm el bes, abraça l'abraçada. Busca'm entre la gent, torna'm la mirada. Que ho dono tot, ho aboco tot, d'aquest pou sense fons que és la meva ànima. Els savis m'han dit, m'han repetit, que he d'estendre la mà, obrir els braços i el pit, per rebre. O em quedaré eixuta, seca, gastada, erma.
Així que besa'm el bes, abraça l'abraçada. Busca'm tu, avui, entre la gent. Torna'm, per fi, la mirada.

dimarts, 25 de juny de 2013

Una terrassa amb vistes

(Ficció!)

Saps que aquesta terrassa amb vistes a la Sagrada Família m'encanta. Que sigui amb qui sigui, segui amb qui segui, sempre em situo de cara al temple, que no puc apartar-ne la mirada i acabo perdent el fil de totes les converses. Que em fa sentir immensa i minúscula alhora.
Ho saps i, malgrat tot, m'has dut aquí per dir-me que em deixes. Que estàs cansat, avorrit, trist, que plegues veles. M'ho aboques tot, ara que has pres embranzida: les pors, els dubtes, les frustracions, la desídia. I com que ets previsible, quan ja no saps què més dir, m'etzibes allò de no ets tu, sóc jo. I és clar que ets tu, imbècil! Voldria escopir-te les paraules a la cara, tornar-te-les totes, però saps que aquesta terrassa amb vistes a la Sagrada Família m'encanta. Que no vull perdre els papers i la paciència justament aquí. Per això, aparto la mirada del teu rostre i em concentro en el temple. Deixo que el teu xerroteig buit s'apagui de mica a mica, fins convertir-se en un brunzit de fons, lleugerament molest.
Sé que, aviat, quan se t'acabin les paraules, les excuses, les justificacions, et pesarà el silenci. Et sentiràs incòmode i voldràs marxar. Deixarem, doncs, per a un altre dia, la feina feixuga. Desaré en capses les quatre coses que tens escampades pel meu pis. Ens repartirem els amics: serà ràpid; la majoria són meus. No has sabut cuidar-los, conservar-los, se t'han anat morint, com se't moren les plantes que t'entestes a comprar. Ens repartirem també els llocs: serà una lluita aferrissada. Bregaré per cada espai, per cada racó. Aquesta terrassa, per començar, és meva: no vull tornar-t'hi a trobar, no vull que m'espatllis les vistes.



diumenge, 9 de juny de 2013

Xàfec

Ahir va caure un xàfec, però érem a casa, a recer. Jo vaig dur l'esmorzar, com sempre, tu aquest bon humor etern i l'optimisme perenne que sempre em desmunten, perquè no sé d'on els treus. A mi, tot sovint, la fe em trontolla, se m'obren abismes a tocar els peus i se m'esquerden les parets.
Ahir, va caure un xàfec i el menjador es va enfosquir de cop. Vam esmorzar en penombra, doncs, tu parlotejant tota l'estona, que el silenci sempre et pesa. La son enganxada encara a les parpelles.


dijous, 6 de juny de 2013

Rebre

La majoria dels finalistes es presenten a l'acte acompanyats, però tu has pensat que, sola, et podries fer passar millor els nervis i la vergonya. Arribes d'hora, com sempre, perquè no saps arribar tard i perquè així pots tenir-ho tot controlat, com a tu t'agrada. L'hostessa comprova que siguis a la llista; per algun motiu inexplicable, no han ordenat els finalistes alfabèticament i triga uns segons eterns a localitzar-te. Però sí, ets a la llista, sembla, i marca una creueta al costat del teu nom. Et somriu i et desitja sort. Ja pots seure on vulguis, diu. Com si fos tan senzill...
Com fas al cinema, als teatres, als avions, arreu, vaja, busques un seient on puguis passar desapercebuda, ni gaire endavant, ni gaire endarrere, prop del passadís, això sí, per si, vés a saber per què, has de sortir corrents, cosa que no ha passat mai, que tu recordis.
Podries dedicar aquesta estoneta que et queda a passar revista a la competència, com fan d'altres, però et fa mandra i et sembla ridícul i una mica trist i un munt d'adjectius més que ara no et vénen a la ment, tot i que se suposa que ets aquí perquè t'agrada escriure...
Si fossis una persona normal, és clar, hauries vingut amb algú i ara podries fer veure que xerres distesament. Treus un llibre de la bossa, doncs. No et pots concentrar i rellegeixes la mateixa pàgina una vegada i una altra, però al cap i a la fi et distreus i t'amagues una mica, el cap inclinat damunt el llibre, els cabells que et tapen la cara (penses, il·lusa, que si no mires no et veuen).
Per fi, PER FI, l'acte comença. La presentadora és simpàtica, dinàmica, divertida, riallera, molt com toca, vaja. I no es cansa de fer-vos aplaudir. Un aplaudiment per a l'organització, un altre per als membres del jurat, el president de la institució (o era el director general?). Un aplaudiment per als discursos, els finalistes, els regals que es lliuraran. Al final aplaudeixes i ja no saps ben bé per què.
I, finalment, els guanyadors. Al cap i a la fi, per a això som aquí, no? Com era d'esperar, la teva categoria és la darrera. A mesura que van dient noms i els guanyadors pugen a l'escenari a recollir premis, encaixar mans i deixar-se petonejar i fer fotos et vas posant més i més nerviosa. HISTÈRICA, de fet. Et fa il·lusió guanyar, és clar, com a tothom?, però alhora voldries no ser aquí o no sentir el teu nom i poder-te fer fonedissa mentre aplaudeixen a algú altre. Potser és que no saps guanyar o no saps rebre. Quan et fan un regal, sempre ho passes malament, perquè tens por de mostrar poca alegria o massa, de semblar indiferent o forçada. Si et criden, què faràs? Has de somriure, mostrar-te il·lusionada? O fer cara de sorpresa, de no m'ho esperava. Uf, mandra còsmica, que dèiem.
I mentre penses i repenses, arriba el moment.

And the winner is...



dilluns, 3 de juny de 2013

Tot és fàcil

Tot és fàcil, quan tens ànimes amigues que desfan nusos, obren portes, tomben parets. Que no tiben mai la corda, no estiren massa el fil.
Tot és fàcil, una tarda de dissabte a casa, regant les penes i les alegries amb cervesa i vi blanc. Amorosint el paladar amb maduixes i cireres, banyades amb xocolata. I una infusió (o dues), per fer-ho passar tot.
Tot és fàcil quan sembla que tot es complica, si la companyia és bona. I ho és...


dissabte, 1 de juny de 2013

Tot es complica

Estimo, odio, aquesta capacitat d'agafar el fil amb la punta dels dits, d'estirar-lo i fer-ne un nus, o dos, o tres. De complicar la senzillesa. De retòrcer la veritat del dret i del revés, fins que sigui mentida. De capgirar la mentida, de maquillar-la, de disfressar-la, fins que sembli veritat. De dir una cosa i pensar-ne una altra. De negar-se un cop, i dos, i tres, fins no ser. No sóc, no vull, no estimo.
(Vull deixar de rentar els plats després de cada àpat. Sortir de casa, cada matí, amb el llit desfet. No canviar els llençols cada dissabte. Acumular la roba bruta al cistell. Construir un caminet de molles de pa al passadís.)
Odio, estimo, aquest fil que no és un fil, que és una corda. Que lliga mans i peus, que estreny el pit, la gola, el cor. Aquesta porta que no és oberta, ni és tancada. Aquesta porta que no és una porta, que és una paret. De pedra negra i sutge. De pedra blanca i neu.
Estimo, odio. T'odio, t'estimo.


diumenge, 19 de maig de 2013

No em diguis que se't moren les plantes!

Aquest mes de maig vessa versos i tulipes i, a mi, en canvi, confesso a l'amiga, se'm moren les plantes. Obro i tanco finestres, les canvio de lloc: ara al balcó, ara al menjador, ara a la cuina. Tenen aigua, adob, paraules plenes de tendresa, una mica de sol, una mica d'ombra, una mica d'aire fresc, una mica de recer. I, malgrat tot, se'm moren, una mica més, a cada minut. Només el potus m'és fidel i creix, orgullós, els verds un poc més verds cada dia, els grocs més intensos.
L'amiga em mira i em somriu. Calla una estona i després diu, múrria: parles de plantes, oi?


dimecres, 15 de maig de 2013

Un tros de cel

El núvol no se'n va mai. Té llogat aquest tros de cel per sempre

Mercè Rodoreda, Viatges i flors



Llegeixo Un cel de plom, sobre la vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück. Potser no és la millor lectura per a aquest mes de maig plujós i convuls, però cal perquè resitua, emociona, trasbalsa.
Descobreixo que l'horror són unes sabates amb sola de fusta, quatre números més grans, el zapzapzap que no t'abandona en tot el dia, com un eco, com una ombra no volguda. L'horror és un uniforme de ratlles fet amb cabells d'altres presoneres. Un rosegó de pa sec cada nit. L'horror és un cel de plom, el cel sense oxígen del passat.
I amb l'horror, de la mà, la solidaritat, el coratge, la supervivència, la dignitat, l'orgull. Plorar, resar, cantar, abraçar, riure. Lluitar per cada minut de vida, per cada tros de cel, petit o gran, per més núvols que l'enterboleixin.


dissabte, 11 de maig de 2013

L'home del castell

A vegades, t'envejo el món petit, de fantasia, que t'has creat a mida amb les engrunes. Amb quatre pedres, has construït un castell de murs infranquejables, on ets amo i senyor, súbdit i vasall. De tant en tant, treus el cap per la finestra per contar-nos històries velles, com si fossin noves, històries tristes, com si fossin alegres, històries dels altres, com si fossin teves.
A vegades, t'envejo la seguretat, certa o falsa, ferma o fràgil, de saber-ho tot, de merèixer-ho tot. Voldria, com tu, tallar-me les ungles de les mans, arran arran, i després provar de mossegar-les fins sentir el gust de la sang a la boca. Caure en un son profund, el son dels infants, dels innocents, dels ignorants, només de recolzar el cap sobre el coixí, i llevar-me l'endemà buida, lleugera, ingràvida. No saber conjugar el verb cuidar. Cuida't, cuida'm, cuida. Viure només per a mi. No desitjar altra cosa que allò que puc abastar allargant la mà.


dijous, 9 de maig de 2013

L'enèssima decepció

M'escrius per contar-me l'enèssima decepció i no et sento rabiosa ni trista, només cansada d'ensopegar sempre amb les mateixes pedres a cada revolt del camí. Mandra còsmica, dius. Et penso, et responc. I és cert, et penso, molt, i penso també que no fa tant que ens coneixem i, en canvi, ens sabem tots els racons. I penso també que l'univers és savi perquè ens dóna petits desencisos perquè puguem valorar com cal les grans alegries, perquè les assaborim, conscients, amb els ulls ben oberts, vives. Perquè puguem gaudir d'aquest maig esplèndid, en què plouen versos i tenim l'ànima farcida de tulipes que creixen, magnífiques i lluents, malgrat tot.


diumenge, 28 d’abril de 2013

Totes les famílies felices s'assemblen

Ja ho deia Tolstoi: totes les famílies felices s'assemblen, però cada família dissortada ho és a la seva manera. I és que totes les persones felices que conec, que malauradament són ben poques, comparteixen la pau d'esperit, la generositat, la capacitat de viure el moment i de gaudir de les coses petites. La humilitat. La força per entomar els cops i tornar-se a llevar amb un au vinga, que no ha estat res.
La infelicitat, en canvi, és més creativa. El dissortat pot tenir salut o estar malalt, ser simpàtic o absolutament imbècil, ric o pobre, llest o babau. Es pot ser infeliç sol o en companyia, amagar la desgràcia rere un somriure perpetu o deixar-la onejar al vent, com una bandera. Podem tenir-ho tot, aparentment, i, en canvi, sentir-nos del tot buits.
Ens agrada creure'ns especials, únics, diferents, irrepetibles. I ho som. Però alhora ens assemblem. Molt. Massa. En el fons del fons del fons, ben endins, ens fan feliços les mateixes coses: una família ben avinguda, amics amb qui poder comptar, una feina que ens ompli. Amor, al cap i a la fi, en totes les formes i variants.
Això sí, cadascú es complica la vida al seu aire. Ignorem això que tenim i desitgem allò que mai no podrem abastar. Envegem, cobegem, anhelem. Ens mirem en el mirall del passat, removem les culpes i els pecats, els greuges i les penes, amb cullera de fusta. Imaginem, somniem, inventem futurs perfectes, irreals.
Mentrestant, la vida passa.


divendres, 26 d’abril de 2013

Principis

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.
(...)

Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran.
(...)

It was a pleasure to burn.
(...)

Jo havia de dir-me Gabriela, com la Mistral, la poeta xilena preferida de ma mare.
(...)


Tots els principis són bonics, perquè fan olor de nou, d'aventura, de promesa, perquè tot és possible encara. Són els finals que sovint ho espatllen, no perquè siguin tristos, no perquè siguin inesperats o previsibles, sinó per la buidor que ens resta. Afortunadament, les paraules ens salven. Pròpies, regalades, inventades, ens bressolen fins l'altra riba, fins a un nou principi, una nova història, un nou món de possibilitats i de promeses.


diumenge, 21 d’abril de 2013

Ofec

Avui, em falta l'aire. La primavera, traïdora, m'enceta la gola, m'estreny el pit, em tapa nas i orelles, em cou als ulls. Avui, els pulmons malden per omplir-se d'oxígen. Per respirar.
Avui, per curar l'ofec, l'amiga em duu un grapat de delícies per a l'estómac i una braçada de llum per a l'ànima. Xerrem de vida, d'amor i de tulipes. D'àngels de la guarda i ànimes velles. De present i de futur.
Avui, compleixo per fi la promesa i trenco una a una les cadenes del passat. Les cremo, amb esforç, i en llenço les restes al vent. L'aire s'enduu les cendres, mar enllà, però avui, que em costa respirar, no en noto el gust amarg, a pena, a fum, a foc i a pedres negres.


dimarts, 9 d’abril de 2013

Ànima vella

Que sóc una ànima vella, ho sabia. Que mantinc intacta la il·lusió, ho sentia. I les ganes, i la força, i sobretot la fam. Fam de vida, fam d'alegria, fam de tu. Fam de resseguir-me amb els dits, un a un, els anells del tronc, de descomptar-me i haver de recomençar. De perdre'm i retrobar-me una i mil vegades en els ulls d'algú altre. O en el mirall.
He de caminar descalça, diuen, sentir la terra humida sota els peus, l'herba, l'aigua, la sal. Arrelar. No deixar que se m'endugui el vent, per més que em cridi, per més que xiuli. Arrelar-me.
Sóc aquí per ser alegria, diuen. Sóc aquí per dir que sóc aquí. Per ser festa i amor, música i vida. Per ser força i consol. Per tenir-ho tot, per merèixer-ho tot. Per fer que tot sigui possible.

dijous, 4 d’abril de 2013

La cara fosca

Estima la meva cara fosca, els racons de la meva ànima que mai no veuen la llum. Les meves pors, dubtes i neguits. La ràbia, l'enveja, la rancúnia. Les nits d'insomni. Els errors comesos que he deixat pel camí i els que encara carrego a l'esquena, com una llosa. Els records tristos.
Estima la meva cara fosca, que la cara lluminosa és fàcil d'estimar. El somriure ample, els ulls brillants. Les paraules dolces, les carícies, la mirada tendra que et vetlla el son.
Estima la meva cara fosca. Accepta-la, abraça-la, bressola-la. Que jo estimaré la teva.

dijous, 28 de març de 2013

La vida que t'espera

Avui tenen sort i el metro va ple. Passen desapercebuts, confosos en la marea humana, i els seus cossos es busquen, s’estrenyen, s’aferren l’un a l’altre. Les mans es troben i s’enllacen per dins l’abric. Es xiuxiuegen paraules dolces a cau d’orella.
Aquest és l’únic espai, l’únic moment que és només de tots dos. Quan arribin a la seva parada, Encants, ell, La Pau, ella, cadascú tornarà a la seva vida petita i grisa, rutinària. El marit d’ella, la dona d’ell, els fills. Els deures damunt la taula del menjador, el sopar a la cuina, la banyera, la televisió, el llit. Un dia, un altre i un altre encara. Iguals, idèntics, mil·limètrics.
Però això serà després. L’aquí, l’ara és aquest vagó que els bressola.
A l’oficina, com sempre, s’han posat la disfressa de companys de feina i han aigualit les mirades i els somriures. S’han trobat, puntuals, davant la màquina de fitxar, s’han saludat, amb un gest contingut, i han caminat junts fins la parada, amb aire desmenjat.
Però això ha estat abans. L’aquí, l’ara és aquest vagó que els agombola.
Ell podria saltar-se la parada i acompanyar-la part del camí, com tantes altres vegades, per esgarrapar uns minuts més de felicitat a la vida que els espera. Però avui es miren i saben, sense dir-s’ho, que no en tindran prou. Avui, les mans, els cossos, tossuts, no volen separar-se.
I passa Encants, en un sospir, i poc després, La Pau. El comboi va fent via, inexorable. Les estacions se succeeixen, sense descans, però ells, immersos en els ulls de l’altre, no veuen res. El tren s’atura, al final de la línia, es buida, es torna a omplir, refà el camí invers. Una vegada, una altra i una altra encara. Però ells ni se n’adonen; suren, gronxats, bressolats, agombolats per l’aquí i l’ara. El vagó és un parèntesi, un oasi, un vaixell que mai no arriba a port.


dimarts, 19 de març de 2013

Desconeguda

Qui és aquesta desconeguda, digues, que colpeja amb ràbia un caixer automàtic un dilluns a la tarda, malgrat les càmeres de seguretat, malgrat la inutilitat del gest, malgrat tots els malgrats, perquè se li ha empassat els diners i la paciència?
Qui, aquesta estranya que es desempallega dels records d'amors passats (i, per tant, perduts), per enfonsar tots els ponts, cremar totes les naus i que el fum no la deixi mirar enrere?
Qui, aquesta forastera que voldria ser aire, tendresa i pedres blanques, i en canvi és foc, arestes i cendra negra? Que es mira al mirall, avui, i no s'hi reconeix.


dilluns, 18 de març de 2013

Cara i creu

Diumenge al matí. Una nena de set anys participa en el seu primer torneig d'escacs, sota la mirada atenta i nerviosa de pares i germans.
A un parell d'hores de distància (només 50 minuts amb l'AVE), el corredor habitual punxa. Falten gairebé deu quilòmetres per arribar a la meta quan li fallen les forces. Ja no bufa el vent que li xiulava a les orelles, que sempre l'empenyia a córrer més ràpid, més lluny, a deixar enrere dubtes i pors. Ara només l'acompanya la pluja fina, petites agulles incansables que li punxen el rostre, els braços, les cames. Els crits d'ànim del públic li fereixen l'oïda i, sobretot, l'amor propi.
No gaire lluny, una dona espera prop del telèfon i prepara, mentalment, missatges de felicitació i de consol. Quan per fi aconsegueix parlar amb el corredor habitual, avui trist i cansat, rep un missatge amb la imatge d'una nena de set anys, riallera, amb un trofeu enorme a la falda.


dimecres, 13 de març de 2013

Crema les naus

I jo et dic: crema totes les naus, no miris enrere, perquè a la platja de l'ahir no has de tornar-hi, que és plena de pols, cendra i fusta cremada. Que hi viuen les pors, les incerteses i tots els errors comesos una vegada i una altra, fins que n'has après.
Deixa que l'aigua salada et remulli els peus i digues adéu, fluixet, amb el cor i la mà, que trepitges aquesta sorra calenta per darrera vegada. Te n'enduus els records fidels, que no s'esborren, i una munió de cicatrius blanques, minúscules, finíssimes, les ferides de guerra, visibles i invisibles, que et ressegueixen la pell com teranyines.

divendres, 8 de març de 2013

Convalescència

La grip et tomba amb un parell de bufetades, plaf, plaf, a galta i galta, i et guanya per K.O. a la primera de canvi. Tu entomes els cops com pots, que la vida és això, al cap i a la fi, aquí caic i allà m'aixeco. I encara que et faci ràbia, tot pot esperar: la feina, el bloc, els amics, el ioga i fins i tot les tulipes, que creixen malgrat tot, fent via.
I després d'una setmana tancada a casa, del llit al sofà i del sofà al llit, dormint totes les hores del dia, malgrat els calfreds, la febre, el mal d'esquena, la tos i el nas que raja sense aturador, el núvol negre es dissipa i surt el sol, valent, agosarat, que no sap que encara no és primavera i, potser per això, avui, escalfa.


dimarts, 19 de febrer de 2013

Engrunes

S. ens regala una altra nit de versos. Paraules alegres, paraules plenes de tristesa. Paraules aspres, paraules carregades de tendresa. Paraules honestes totes, que vessen veritats. Reguem després els versos amb cervesa i bona companyia. Compartim el pa i la sal. I les croquetes, els formatges, les patates braves. S. i jo escurem els plats, mos a mos, mentre els altres xerren, perquè aquesta vida que té vida pròpia, aquesta vida en què ens ho mereixem tot, perquè tot és és possible, la volem gaudir sencera, fins la darrera engruna.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Sóc aquí

T'he promès que vindria i he vingut, aquest matí, amb el regust de la cervesa i el formatge del sopar encara als llavis, amb les parpelles carregades de son.
Duré un jersei groc i samarreta blava, m'has dit. Però tots dos sabem, d'altres vegades, que després de córrer uns quants quilòmetres, extenuats i suats, tots els cossos s'assemblen. Hem fixat un punt de trobada, doncs, i seràs tu qui em busqui entre la gentada. Jo t'esperaré un minut i un altre i un altre encara, només per veure't passar, rabent, un instant fugaç, i que em saludis amb la mà i em llancis un somriure.
No cal que matinis, no cal que vinguis, si et fa mandra, m'has dit. Però sí, cal. I he vingut. Sóc aquí per dir-te que sóc aquí.

dilluns, 11 de febrer de 2013

Les paraules són com mapes

Les paraules són com mapes, ho sabies? Són les artèries, les venes, els capil·lars que m'alimenten d'històries. Són els camins de la memòria que recorro amb l'ànima mentre el cos dorm. Són les vies del tren que em duu amunt i avall, a sotregades. Són les pedres blanques que col·loco arrenglerades, per no perdre'm.
Tu tens el vent, que bufa sempre dins teu i a vegades també fora. El vent que t'empeny a córrer més ràpid, més lluny, amb passes llargues, el cor que esclata de joia al pit. La veueta que només sents tu i que et xiuxiueja no paris, a cau d'orella, com un cant de sirena.
Potser algun dia la sentiré jo també, no paris, com un xiscle i correré, empesa pel vent, pels mapes, les artèries, els camins, les vies de tren i les pedres blanques.
Som rics, ho sabies? Jo tinc les paraules; tu tens el vent.




divendres, 8 de febrer de 2013

Hores de llum

Tenerife encara, malgrat el fred, malgrat el vent, malgrat el sol mandrós que no es lleva i que, quan ho fa, amb prou feines escalfa. Cuso les vores dels records amb puntades fermes perquè no s'envolin cel enllà i em quedin el cor desabrigat i les mans balbes.
Tenerife, a la retina. A la pell, tèbia. A les cames, cansades d'una passa i una altra i una altra. A les ganes d'esgarrapar al dia (a la vida!) unes hores més de llum per veure-ho tot, per viure-ho tot i més encara.



diumenge, 3 de febrer de 2013

Un grapat de pedres

La Tramuntana m'enyora, n'estic segura ara, perquè sempre que visito la meva terra em rep amb els braços oberts i m'estreny amb fermesa. I s'entreté a esbullar-me els cabells amb els dits i a acaronar-me el rostre amb força, les mans aspres, com un amic vell i trist.
Sempre que véns duus amb tu la Tramuntana, em deia ahir la mare. M'enyora, l'enyoro. I enyoro també el tacte fred i dur de les pedres que m'omplien les butxaques de l'abric els dies de vent i m'amarraven les arrels terra endins, com una àncora.
Bufa la Tramuntana d'aquest hivern que no és fred, que és misèria. Jo m'arrecero del vent, covarda encara, i el sento xiular per les esquerdes i picar portes i finestres, cridant-me. Només agafo forces, li xiuxiuejo, i ell xiula més fort encara, enriolat. 
Trec l'antic abric, oblidat en un armari. Petit, gastat. En buido les butxaques i cauen una a una totes les pedres, com un pes mort, damunt la terra erma. El vent em rep xisclant, en una festa, m'enlaira tota jo, damunt els arbres despullats i els carrers buits, i ens fonem, garbuix de braços i cames en una dansa. Som un.
 

dimarts, 29 de gener de 2013

I Déu a cada cantonada

Aquest hivern no és fred, però té gust de misèria. La fam que no se'n va, per més que et roseguis els punys i ofeguis el crit. La fam que es queda i no es deixa colgar sota capes i capes de roba. Aquesta fam que és fam i és por i angúnia i pedres a la boca.

Aquest hivern que no és fred, que és misèria, però una misèria nostra. Íntima i compartida. De covar somnis entre els dits i veure'ls créixer. De perdre't en els ulls de l'altre i trobar-t'hi.
I Déu a cada cantonada, encara que no el vegis.

divendres, 25 de gener de 2013

Perspectiva

Anem per la vida amb els ulls clucs, cecs a tota la bellesa, perduts en la boira del passat i en els cants de sirena del futur, i se'ns escapen els avuis per les butxaques foradades, com grans de sorra, deixant un rastre finíssim, quasi invisible.
Aleshores, una imatge breu, fugaç, dolorosa com una bufetada, ens desperta, de cop, i ens recorda tot allò que tenim i que ja no valorem, de tan gastat.
[L'esquena vinclada, el pas lent, el rostre inflat, el somriure valent. El cos cansat que arrossega una ànima tossuda. Rebel, bel·ligerant, la vida s'obre sempre pas, malgrat la malaltia, els diagnòstics, el dolor, la incertesa, la pena i tots els etcéteres.]
A vegades, amb una sola imatge en tenim prou per recuperar la perspectiva, per posar-nos les ulleres i, en un instant, veure-hi clar.

dimecres, 23 de gener de 2013

Dir i no dir

Es preguntava algú: l'arbre que cau al mig del bosc, sense ningú que el pugui sentir, fa soroll? Existiria aquest bloc si ningú no el llegís? Segurament sí, pero seria tot un altre.
El bloc m'ajuda a ordenar les idees, a conèixer-me una mica millor. A vegades, m'assec davant l'ordinador i no sé exactament què diré ni com ho diré i em sorprenc descobrint emocions i pensaments que no sabia que duia a la motxilla, ara una mica més lleugera.
D'altres, aquest espai em serveix per compartir amb aquells que estimo. Per agrair moments viscuts i el camí que hem recorregut plegats. Per agafar força en moments d'incertesa, i donar-ne. Per xiuxiuejar somnis i cridar veritats, o a l'inrevés.
També és cert, però, que escrivint aquí m'exposo i sovint em mossego la llengua per pudor. Per molt que escrigui en segona o tercera persona, que faci servir inicials i metàfores, és inevitable posar un trosset d'ànima a cada apunt. Dir i no dir. Costa trobar l'equilibri.
Deia Amélie Nothomb en un dels seus llibres, Una forma de vida, crec, que escriure a voltes li resulta dolorós, perquè ha de rascar i rascar dins seu per trobar les paraules. I, en canvi, llegint-la, no percebo aquest esforç, i gaudeixo perquè mai no em resulta impostada. És ella, sempre i en tot moment, valenta i generosa, i s'ofereix sencera, sense condicions. Jo l'engoleixo, golafre, sense ni tan sols mastegar. La faig meva.


dimecres, 16 de gener de 2013

Petita petita

S. se'm fa petita petita entre els braços, un vespre, ella que és infinita, però sovint no se'n recorda. O, més ben dit, fa veure que se n'oblida per no acovardir els egos fràgils. Potser, senzillament, s'empetiteix perquè el mal no la trobi i passi de llarg. Perquè el dolor no li càpiga al cos i no se li pugui esmunyir ànima endins per les esquerdes. Perquè no hi hagi més aniversaris del dolor, ni ampolles negres. Potser es fa minúscula per poder-se llepar, d'amagat, les ferides que fa vint anys que tenen vint anys, però encara bateguen.

Voldria sacsejar-li la memòria perquè tingui present que s'ho mereix tot, que ens ho mereixem tot, perquè tot és possible. Que ens donarem la mà i ens xiuxiujarem veritats, a crits, quan l'altra defalleixi. Que repetirem mil i una vegades les mateixes mentides (quimeres?), si cal, fins que siguin veritat. O ho semblin.




Tot esperant

Sec a la vora del camí, teixint abrics de paciència, mentre veig passar la vida accelerada. Espero.
Mastego records amargs, fins fer-los minúsculs i empassar-los, gola avall.
Pentino somnis, petits i grans.
Deso somriures balsàmics a cada butxaca.
Sec a la vora del camí, esperant-me, esperant-te. Espero.


dijous, 10 de gener de 2013

Afortunada

Platges de sorra i pedres negres. Arbres mil·lenaris. Papas arrugás i mojo picón. Silenci. Cotxes que et cedeixen el pas. Pulpo frito. Administracions de loteria a cada cantonada. Rostres amables. Rellotges aturats. Escultures d'antics guerrers. Balcons de fusta. Façanes ocres, vermelles i blaves. Un matí al cim del món (3.718 metres). Veus dolces, parlars pausats. Mi niña.

M'aferro amb força als records i els gravo en forma de paraules, perquè no se m'esborrin de la memòria. Avui, Tenerife encara, illa afortunada. Després, deixarem que arribi gener. Ens permetrem sentir els clàxons, els crits. Veurem els carrers bruts. Palparem la incertesa amb el tou dels dits. Caminarem, a empentes, enmig la marea humana. Però això serà després. Avui, Tenerife encara, mi niña.