dijous, 27 de desembre de 2012

Cicatrius

L'osteòpata, per fi, posa nom a mesos de molèsties: displàsia de maluc. I resulta curiós que quelcom tan empipador tingui un nom bonic. Dic displàsia i penso en capbussades en platges d'aigües fondes. Displàsiadisplàsia, displàsia, una vegada i una altra, i per més que repeteixo la paraula no aconsegueixo que evoqui el cap del fèmur dret, que no encaixa. Sembla ser que és una afecció congènita però, d'alguna manera, el meu cos s'hi havia amotllat, havia trobat l'equilibri, la compensació, i anava fent via, ignorant la d-i-s-p-l-à-s-i-a.
El cos és savi. Més que no pas la ment. De petita, em van diagnosticar genus valgum. És una expressió preciosa, també, però només en llatí. Si es diu en català, genoll valg, perd tot el misteri i ja evoca el que és:  que quan ets dempeus les cames et formen una X. Els genolls es toquen, mentre els turmells romanen separats. Val a dir que a mi el genus valgum tant m'era, i el genoll valg, més encara. Era part del paisatge, com el rostre pigallat de la meva germana o el somriure murri que em tornava el mirall. I després de l'acceptació, primer, i l'adaptació, després, va venir l'evolució. No sabria dir quan ni per què, però ara, quan sóc dempeus, els turmells es toquen, però els genolls romanen separats.

Acceptació ---> Adaptació ---> Evolució

Quan treballava a la gestió acadèmica de la universitat somniava amb cues, amb tota la gent que m'hi esperava cada matí, en una filera llarga i infinita. No els concebia com a individus aïllats, sinó com una marea, a voltes alegre, a voltes furibunda. Quan em ficava al llit, de nits, els rostres que en recordava eren ben pocs.
Recordo, però, un dia que vaig atendre un noi amb un somriure d'aquells que il·luminen estances i obren portes. Va desplegar el seu encant damunt del taulell, amb la insolència dels vint anys, sense saber que els meus ulls, deu anys més vells, només veien focs d'artifici (llums de colors, fum i espetecs). Com un estel fugaç que no deixa petjada. L'hauria oblidat minuts després, confós en la marea humana, si no fos perquè, tot seguit, vaig atendre un altre noi. Un home, més aviat, entrada la trentena. Les paraules que va dir se m'esmunyen entre els dits, traïdores, però sí en tinc present el sentit. Enfurismat amb l'adonis, per la vida fàcil, sense penyores, que atorga la bellesa, o això creia. Enfurismat amb mi, per deixar-me enlluernar, o això creia. Enfurismat amb la vida, per injusta. O això creia.
Hauria volgut dir-li que no. Que trobava molt més atractius els cabells grisos, esbullats, que li tapaven el front, l'ull entelat de mirada fixa, i la coixesa lleugeríssima. O els hauria trobat molt més atractius, si no fos per l'enveja, la ràbia, el rencor que li menjaven el rostre i la figura.
Estimo les cicatrius que es duen per fora, perquè es poden besar i acaronar. S'han de lluir amb orgull, perquè volen dir que hem viscut i sobreviscut. Li hauria dit tot això i molt més, però no m'hauria escoltat. O no m'hauria entès, perquè no hi ha pitjor ceguera que la de l'ànima. Vaig callar, doncs, la mirada fixa a l'ordinador, i, als llavis, un somriure petit i trist.

divendres, 21 de desembre de 2012

Que s'acabi el món


Que s'acabi per fi el món i una pedregada ho arrasi tot. Que bufi fort la tramuntana i tombi la cabana de fang i palla que ens aixopluga. Que l'aigua bruta ens ompli la boca i els narius, fins ofegar-nos.

Que s'acabi el món aquesta matinada i ens llevem demà sota un sol resplendent. Que neixin brots nous, dins les esquerdes, a cada instant.



dimecres, 19 de desembre de 2012

Estupor i tremolors

estupor
m. o f.
1 Forta disminució d’activitat de les funcions intel·lectuals, que semblen anorreades. (Font: Institut d'Estudis Catalans)

Estupor, perquè no entenem l'altre, per més que ens hi esforcem, perquè és com si una part del cervell fos balba. Les paraules que surten de la seva boca són com bufetades que ens colpegen ara una galta, ara l'altra.

tremolor
m. o f.
Sèrie de petites oscil·lacions involuntàries que agiten un cos o una part del cos.
(Font: Institut d'Estudis Catalans)
Tremolors, perquè tenim l'ànima sacsejada i plena d'esquerdes.

Explica Amélie Nothomb que estupor i tremolors són les actituds amb què els japonesos han de reaccionar davant la presència divina de l'Emperador. Vassallatge és insignificança. Però nosaltres no som vasalls. Ni insignificants. Ni ens han educat per acotar el cap. Només dobleguem els genolls com a acte d'admiració, mai de servitud. Per més que l'ombra de l'altre sigui allargada.

Estupor i tremolors, sí, però només avui, només ara. Perquè ens neguem a entendre les paraules incoherents xiuxiuejades a cau d'orella, com si res. Perquè ens neguem a acceptar aquesta farsa de normalitat i a amagar el rostre rere una màscara.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Cels tan blaus

M'enyoro de terres que mai no he visitat. Somnio parets blanques com llençols estesos i teulades blaves que es confonen amb el blau del cel, amb els blaus del mar. On comencen uns, on acaben els altres? On començo jo, on acaba el món?
Somnio somnis amb regust de sal. Postes de sol en illes minúscules. Cistells de vímet, cadires de fusta. Taules parades amb tovalles de fil. Formatges tendres, oli d'oliva. Fruita madura que em regalima, galtes avall.
Somnio sols que esclaten, ombres escollides, rellotges sense busques. Minuts que són hores, dies sens fi.