dilluns, 29 d’octubre de 2012

Bufa el vent

Bufa el vent i, sense saber-ho, l'enyorava. Potser perquè la Tramuntana em duu records de la infància, de nits arraulida sota les mantes mentre l'aire xiula amb força i pica, incasable, les finestres. Potser perquè el vent del nord, traïdor, se'm va esmunyir ànima endins per la punta dels dits, mentre dormia, i va trobar refugi al moll dels ossos. Encara el sento bategar, de matinada.
Bufa el vent i, murri, mira de fer-me caure, altra vegada. Debades. Sóc arbre vell, d'arrels fondes que s'aferren a la terra com urpes esmolades.
Bufa el vent i s'enduu l'olor a terra cremada. Em mira als ulls, somriu i ballem, amb les mans enllaçades.



dilluns, 22 d’octubre de 2012

Obvietats

Perdoneu si, només avui, només ara, dic obvietats. Potser les dic cada dia, però no en sóc conscient. O potser és que hi ha obvietats que, de tan òbvies, les desem en un calaix de la memòria i acumulen pols i desencís. I quan les desenterrem de l'oblit, les redescobrim i ens semblen noves i lluents, acabades d'estrenar.
Perdoneu si, només avui, només durant una estona, deixo que m'escalfin una mica el cor aquest matí de pluja i vent. Si us les ofereixo sense paper de regal, perquè, encara que velles i tronades, encara són boniques.
Obvietats. Com que no hi ha res més important que estimar i estimar-nos. Sense condicions, sense esperar res. Donar i donar-nos. Abraçar ben fort fins sacsejar-nos les arrels i l'ànima.
Obvietats. Com que aquest instant és preciós i únic. I cal viure'l amb tota la intensitat perquè potser n'hi haurà d'altres, però cap com aquest.
Obvietats. Com que a vegades hem de buscar-nos en els ulls dels altres. Sobretot d'aquells que no entenem. I creuar els dits perquè tinguem sort i ens hi trobem.


dijous, 11 d’octubre de 2012

En flames

Pensava que un cop creuada la barrera dels trenta i molts se m'obririen, ni que fos una mica, les portes de la pau espiritual. Que trobaria, al primer revolt, la sortida de l'autopista cap a la maduresa. I, en canvi, m'hi esperen velles amigues que desitjaria haver deixat enrere o, com a mínim, veure des del retrovisor de la vida mentre els faig adéu amb la mà. Però no, me les trobo de cara i somriuen, burletes. La gelosia. La fúria. La impaciència. La desídia.
Busco en va dins meu aquella mar de calma que diuen els ioguis. Només hi trobo pedres, però. I escupo paraules carregades de foc i de verí. Puc esperar, només, la tardor com un bàlsam miraculós. Que el fred em torni balbs els sentits. Que la pluja apagui les flames que em cremen les entranyes. Mentrestant, abraçaré la meva ombra com si fos un nadó.