dijous, 27 de setembre de 2012

Abraço quimeres

Voldries veure'm trepitjar certeses, vagarejant per camins plens de pols, de tan transitats, sense un bri d'herba. Però l'ànima em demana mar, paladejar la sal a glops petits, surar dins l'aigua. La pell vol recuperar el tacte; les mans, construir països sencers amb pedra i fang.
Voldries embolcallar-me amb el teu abric de covardia i veure'm trenar un a un els fils de les teves pors. Però els meus ulls veuen móns que ni imagines i em tapo les orelles per no sentir mai més el teu cant apagat.
Tu deses els teus somnis, ben plegats, al calaix de sempre. Jo pentino les plomes de les meves fantasies en palaus de possibilitats.

Abraço quimeres.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Platges d'aigües fondes

Les platges, com els amors, m'agraden d'aigües fondes. Detesto caminar i caminar, mar endins, damunt la sorra, i que l'aigua m'arribi només als genolls, com detesto els amors tebis que et deixen un gust agredolç perquè amb prou feines t'escalfen el cos i menys encara l'ànima.
Les platges, com la vida, són per capbussar-s'hi de ple, sense por, sense fons, empassant de tant en tant glops d'aigua salada, amarga però recomfortant. Com la vida.


dimecres, 12 de setembre de 2012

La gota que fa vessar el got

Aguantes, aguantes, aguantes. I un dia et lleves i no pots més: cansada de burles i menyspreus, de ser l'ase que entoma tots els cops. Tipa de fer les coses bé, de llevar-te ben d'hora ben d'hora, de suar la cansalada i que algú altre gaudeixi dels fruits del teu esforç. Fastiguejada de sentir-te dir garrepa, cercabregues, insolidària.
Qui et pega no t'estima, això ja ho saps bé prou, per més que proclami que no pot viure sense tu. Que ets seva. Qui et maltracta et vol fer creure que és culpa teva o de la crisi o del sistema o d'algú altre. Que t'ho mereixes. O que t'ho imagines, que veus visions, que ets paranoica, que no entens res. Qui et pega, qui et maltracta, es pensa que també ets covarda, però no et coneix.
I un dia et lleves i el got és tan ple que vessa. Sues ràbia, impotència, desencís. I per fi obres la porta que ell creia tancada a pany i clau, però que sempre havia estat ajustada, i marxes. No de puntetes, ni donant un cop de porta. Amb el pas ferm i el cap ben alt. Sense mirar enrere. Sense dir adéu.