dissabte, 30 de juny de 2012

El tercer calaix

Comentem sovint amb S. la ràbia que ens fa la necessitat de molta gent de posar-te etiquetes, d'obligar-te a definir-te i, per tant, limitar-te en un quadradet minúscul. Aquestes ànsies imperioses, en definitiva, de tenir-te ben arxivadet al calaix de dalt o al de baix, que sembla que no n'hi hagi més. Perquè, per molts, o ets de dretes o d'esquerres, carnívor o vegetarià, bona o mala persona, t'agraden els homes o les dones, ets tímid o atrevit, feliç o desgraciat.
S. i jo, en canvi, potser només per portar la contrària, preferim el tercer calaix, que és més divertit. Hi cap tot i tothom i té com a única regla el respecte. El tercer calaix és caòtic: hi conviuen els mitjons despariats, aquell mocador tan bonic i llampant que no et poses mai, la llenceria fina que guardes per a les ocasions especials, els bastonets per menjar sushi, els teus llibres preferits, desgastats de rellegir-los una vegada i una altra.
Si vius al tercer calaix, pots riure i plorar alhora, somiar despert cada dia i ser un tímid atrevit. Pots ensopegar i caure mil i una vegades, equivocar-te fins l'infinit i saltar-te totes les normes absurdes que no ha escrit ningú. El tercer calaix no té fons i sempre és obert...

(Dedicat a S., perquè sempre es permeti ser ella mateixa i no es deixi tancar a cap calaix. Perquè no oblidi que amb la seva mirada neta pot il·luminar països sencers.)


dijous, 21 de juny de 2012

Sinera

A vegades, sobren les paraules, com quan sóc amb tu, que em coneixes l'ànima i no cal dir res, perquè ja parlen les mirades. A vegades, manquen les paraules, com quan em talles l'alè, perquè et tinc tan a prop que et perdo de vista. Com quan tanco els ulls i camino avall, avall, a les palpentes, perquè l'escala fosca del desig no té baranes.
A vegades, hi ha les paraules justes, però s'amaguen a la gola, on s'alimenten de silencis. O troben un racó darrere els ulls i s'omplen de llum i de foscor. O niuen al costat del cor i, porugues, piulen de nit. S'amunteguen, les paraules, i construeixen parets que s'alcen al voltant del pit i m'ofeguen.
I em fa por que un dia, sense avisar, em brollin pels dits sense aturador, que inundin l'habitació i em neguin. O em faria por, si no fos per tu, que em duus a Sinera una tarda de dissabte. Tu, que saps nedar i desafies les onades per dur-me una braçada de mar.
Jo t'espero a la vora, per llepar-te la sal de les parpelles.

dissabte, 9 de juny de 2012

Finis Mundi

Fa segles, quan encara crèiem que la Terra era plana i tenia uns límits definits, més enllà dels quals no hi havia res, la punta de Finisterre era considerada la fi del món. El temps i l'error de navegació més rendible de la història ens van demostrar que anàvem errats.
De la mateixa manera, la crisi econòmica i de valors en què ens trobem immersos ens ha fet creure en una altra fi del món, perquè estem convençuts que més enllà del capitalisme no hi ha res. Però jo, il·lusa, vull creure que sí, que un altre món és possible, encara que per veure'l calgui deixar morir aquest, tal com el coneixem, i poder renéixer així de les nostres cendres. Encara que calgui véncer les pors i atrevir-se a salpar cap a un futur incert.
Fa temps que tinc llesta la barca. Si véns, inflarem la vela i bufarà el vent. Navegarem plegats damunt la marea blava. Si tenim sort, el viatge serà etern i no arribarem mai a port.

dimecres, 6 de juny de 2012

Un tast d'estiu

Dormir hores i hores, fins que el cos digui prou. Un grapat de cireres, sucoses, d'un roig encès, que se't desfan a la boca. Compartir un bol de gelat de vainilla amb nous de macadàmia, als peus de la Sagrada Família. Fugir de la calor i arrossegar la mandra per les terrasses dels bars. Baixar a la platja per remullar-te els peus (i els turmells). Agafar-te uns dies de vacances, sense anar enlloc, només per descobrir què fa cada dia la ciutat mentre tu dorms o treballes.

dissabte, 2 de juny de 2012

Amics i amats

Em deia L., no fa gaire, que els amors, a la vida, vénen i van, però que les amistats, si en tens cura, et duren per sempre. Qui m'ha donat un cop de mà en els moments baixos, amb qui  puc comptar realment, afirmava, són les amigues. De parella, si en tinc bé i, si no, dormo més còmoda al llit i tinc més espai als armaris.
Potser perquè penso que té raó, em fa tanta ràbia quan sento dir allò de "només som amics". Si l'amic és qui t'escolta, amb qui pots ser tu  mateixa en tot moment, qui et coneix com ningú. Si l'amic és qui t'abraça quan t'ofegues, qui et consola quan no para de ploure. Qui no et deixa autocompadir-te gaire estona. Qui t'ajuda a alçar-te quan caus. No és amor això? Potser fins i tot és un amor més gran, d'arrels més fondes, que moltes relacions en què, a l'hora de la veritat, només comparteixes llençols i coixí.