dimarts, 24 d’abril de 2012

Laura

T'espero, Laura. Amb el cor encongit i els braços oberts de bat a bat.
Amb l'ànima vella i la il·lusió intacta.
T'espero, Laura. Amb el silenci als llavis i el somriure a la mirada.
Amb l'alegria nua, vestida de diumenge.
T'espero, Laura. I et sé afortunada, perquè naixeràs en terra de vent.
Voltada de gent ferma, d'arrels fondes i branques llargues.
T'estimo, Laura. I et prometo un món tot nou, ple de tendresa, buit de recança.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Rendició

Sovint associem rendició amb covardia. Jo la primera, sobretot quan parlo de lluitar. No et rendeixis, us dic, em dic. Però és tan important lluitar amb totes les nostres forces com saber quan ha arribat l'hora de plegar veles. Cal ser savi, humil també, i, per què no, fins i tot valent, per reconèixer que ho hem donat tot, que hem arribat fins aquí, avui, ara, i que ja no podem anar més lluny.
Però la vida té vida pròpia, com em va ensenyar S., i sempre ens sorprèn. Si el camí s'acaba aquí, en trobarem d'altres, a dues passes, més solitaris, més transitats, més foscos o plens de llum, sempre apassionants. Només cal fer un parell de passes, però costen. Perquè encara que el camí que hem transitat sigui inhòspit, ple de pedres, no en coneixem d'altre; fa temps que ens aferrem al mateix paisatge. Per això, aleshores, la veritable valentia no és continuar lluitant, nedant contra la corrent, sinó tancar els ulls i deixar-nos portar, sense recança, per altres rius que ens duran a la riba que ens espera.


dissabte, 14 d’abril de 2012

Silencis

De silencis, n'hi ha de tota mena i condició. Silencis incòmodes, d'ascensor, d'aquells de com va tot, de sembla que el temps ha canviat i es gira vent. Silencis còmplices, d'aquells que s'alimenten de mirades, que enllacen les mans per sobre la taula, o per sota. Silencis tristos, silencis riallers, silencis muts i silencis carregats de paraules.

Hi ha silencis que vivim sols, d'altres en companyia o enmig de la multitud. Silencis que obren camins i silencis que tanquen portes. Silencis que lluïm nuats al coll, com un mocador, i silencis que es passegen per sota la pell i ens fan pessigolles. Silencis buscats, com el mar en calma, i silencis que trobem casualment pel camí i que ens enduem a casa, prement-los fort contra el pit, perquè són pregunta i resposta.



dijous, 5 d’abril de 2012

No em deixis mai

No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, em va commoure. Tant que, com em sol passar en aquests casos, vaig devorar altres llibres d'aquest autor: Els inconsolables i Quan érem orfes. Sóc compulsiva, què hi farem, quan m'agrada alguna cosa no me'n puc estar. Tenia l'esperança de poder tornar a experimentar la mateixa sensació, aquella tristor que et clava les urpes, mentre llegeixes, i se't fica ànima endins. Hi ha obres, però, com algunes emocions, que són irrepetibles.
En qualsevol cas, les històries d'aquest autor tenen un nexe comú: d'una manera o altra, els personatges són orfes. Els meus pares són vius, joves encara, i tenen bona salut (toco ferro, fusta i tots els materials que calgui!!). Però em sé afortunada: gran part de la meva generació, que ja frega més la quarantena que la trentena, ha perdut un progenitor (quan no tots dos) o comença a viure'n la decadència.
No ha de ser fàcil veure com minven les forces d'aquells que fa quatre dies t'alçaven en braços, perquè veiessis la vida a espatlles de gegants. No fa res t'acotxaven al llit i ara els veus empetitits i tens la sensació que se t'escolen entre els dits. Voldries agombolar-los, xiuxiuejar-los a cau d'orella: no em deixis mai.