dimecres, 28 de març de 2012

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

Com en el conte de Quim Monzó, sembla ben bé que els aparells s'hagin conxorxat per fer-me la vida impossible. Fa temps que el mòbil m'obliga a deixar converses a mitges i el portàtil, a estones, decideix que ja he navegat prou i plega veles. La rentadora pateix d'incontinència precoç: deixa anar un rajolinet després de cada programa, com el gos que marca el territori. I potser només m'ho sembla a mi, però diria que el microones, com alguns amors, no escalfa com abans.
És cert que tots aquests aparells ja tenen uns quants anys i potser tocaria renovar-los, però sóc de la vella escola. D'aquells que no canvien un electrodomèstic fins que el tècnic no n'ha signat l'acta de defunció. Fins que no són morts i ben morts, vaja. I no puc evitar sentir-m'hi força identificada. Sóc una mica relíquia, jo també, o almenys m'hi sento, en aquest maremàgnum d'smartphones, i-phones, i-pods, e-books. Em sento obsoleta, tanta informació m'intoxica, la tecnologia em supera! Que algú em reiniciï o m'actualitzi, perquè si no, d'aquí quatre dies, acabaré fent un i-pet!


dimecres, 21 de març de 2012

Fins i tot la pluja

Plou, per fi. I això que a mi la pluja només m'agrada quan sóc a casa, arraulida al sofà, o ben tapadeta dins el llit, i sento com les gotes repiquen contra la finestra. Però plou, encara que sigui a la feina i m'esperi un dia de funambulista, d'aquells d'anar a amunt i avall, fent equilibris, amb el vent a la cara, la motxilla a l'esquena i el paraigua a la mà.
Plou i, per algun motiu, em ve al cap la pel·lícula También la lluvia. Parla de la lluita d'una de les nacions més pobres de l'Amèrica del Sud contra una poderosa multinacional nordamericana pel control d'un bé bàsic: l'aigua. Sortosament, els bolivians, units, se'n van sortir. I nosaltres, ens en sortirem? La crisi ja ha tocat os, ens retallen en sanitat i educació i la reforma laboral ens comença a posar les cadenes a peus i mans. Ara que la temible Montsanto ha aconseguit patentar la vida, em pregunto si restarà alguna cosa d'intocable. L'aire, el vent, la pluja?


dimecres, 14 de març de 2012

Alegria

Els tenim ben desconcertats. Plouen cops per totes bandes, bufa fort el vent i el fred incansable intenta esmunyir-se per totes les esquerdes. I ells, bèsties carronyeres sempre a l'aguait, es corden fins dalt les disfresses de camises midonades i escupen mals averanys a tothom qui els vol escoltar.
Però fa temps que vam aprendre a tapar-nos fort les orelles i a alçar la mirada cap al cel. Perquè aquest sol que anuncia a crits la primavera no ens el poden prendre. Ni aquest dimecres de març que comença a fer olor de cap de setmana. Ni aquest somriure que no veus però intueixes. Ni aquesta alegria que t'embolico en paper de regal, perquè, ara, també és teva.




dimecres, 7 de març de 2012

A espatlles de gegants

Voldria que només per un instant et veiessis amb uns altres ulls. No amb els ulls de qui t'estima, que et llimen les arestes. No amb els ulls de qui no et vol bé, que et fan petit petit. Voldria que et veiessis amb els ulls d'un estrany. Sense filtres, sense boira, transparent. Amb un grapat de virtuts, immenses, i un miler de defectes, minúsculs. D'una perfecció imperfecta.

Voldria, només per un instant, veure't a espatlles d'un gegant. Dempeus, malgrat les adversitats, esguardant a l'horitzó la riba que t'espera.