divendres, 24 de febrer de 2012

Si lluites

Lluita. Si calles, tàcitament els dones la raó. I aleshores ells se senten legitimats per continuar expoliant els teus drets, que ells anomenen privilegis, perquè no treballen per a tu, ni per a mi, sinó en benefici d'una èlit amb molta avarícia i pocs escrúpols.
Lluita. Mossega la mà que t'esclafa. Si no lluites, ben aviat et llevaràs un dia i descobriràs que ja no queda res de tot allò que els teus pares, els teus avis i tants altres van aconseguir amb suor i valentia. Aleshores, lamentaràs la teva cobardia, la teva desídia. Fes sentir la teva veu o acabaràs perdent-la.
Lluita. Si lluites, pots guanyar o perdre. Si no lluites, ja has perdut.

dijous, 23 de febrer de 2012

Primavera anticipada

Voldríem que s'acabés l'hivern. Una primavera anticipada. Que les setmanes passessin ràpid i sempre fos divendres. Tenir vacances de nou, just quan acabem de tornar a la feina. Veure la llum al final del túnel de la crisi. 
I oblidem que cal haver passat fred per gaudir de l'escalfor dels primers raigs de sol. Que només quan hem suat podem assaborir la dolçor del descans merescut. Que a vegades cal tocar fons per deixar anar el llast i surar, lleugers, renovats, cap a la superfície.
Oblidem també que mentre allarguem el braç intentant abastar un futur incert, pendents dels amics que farem, la parella que trobarem, els fills que potser tindrem, la vida passa i ens perdem cada instant preciós, únic perquè, com aquest, no n'hi haurà cap altre.



dijous, 16 de febrer de 2012

La felicitat era això

No ho sabíem, no, que la felicitat era això. Dir "t'estimo" quan estimes. O "t'he trobat a faltar". O "pots comptar amb mi". Esgarrapar un matí de sol al fred i que la Tramuntana et concedeixi una treva. Que et diguin "sóc aquí", encara que siguin lluny. Donar abraçades d'aquelles que et fan cruixir l'esquena, i l'ànima. I rebre'n.
No ho sabíem, no, que la felicitat era això. Descobrir tresors ocults, en forma d'amics, d'ànimes bessones que et diuen que ha valgut la pena recórrer aquest camí, només per ser amb tu, de la mà, aquí i ara.

(Dedicat a J., L., M., S i, en general, a totes les lletres de l'alfabet...)

dimarts, 7 de febrer de 2012

Si no ens mata

Que sí, que fa molt fred i ens hem d'abrigar i, fins i tot, engegar la calefacció una estona. Però és que, oh sorpresa, som a l'hivern! A l'estiu, vés per on, farà calor i, probablement, suarem, haurem d'anar lleugers de roba i, si cal, engegarem l'aire condicionat. I, pel camí, és probable que plogui, segurament poc o massa, i, sobretot a l'Empordà, que bufi la Tramuntana.
Ja em reca, ja, però encara li hauré de donar la raó a J., i no hi ha cosa que li agradi més a ell i menys a mi, quan diu que som uns tous. Bé, de fet ell ho diu d'una manera políticament incorrecta, però no li llevarem el mèrit només per això. Som uns tous, doncs. Perquè baixa la temperatura, es preveuen nevades i correm a evacuar les escoles abans no hagi caigut la primera volva, com si s'acabés el món.
Quan era petita, a casa no teníem calefacció ni aire condicionat, com a la majoria de les llars catalanes. Recordo que anàvem a l'escola amb tres mil capes de roba, un passamuntanyes i la bufanda lligada fort al clatell, per tapar bé el nas i la boca. Els mestres només ens distingien pels ulls, penso. Com quan érem al llit, de nit, que estiràvem el llençol i el cobrellit amunt i només se'ns veien els ulls i la punta dels dits, colrats sota una muntanya de mantes. Dutxar-se era tota una aventura, també, perquè calia escalfar el bany abans amb un calefactor; creuàvem els dits per no ser els primers.
A l'estiu, quan feia calor, ens tallàvem els cabells o ens fèiem una cua i anàvem tot el dia en pantalons curts i samarreta de tirants. Obríem les finestres de bat a bat, perquè corrés l'aire, i quan no podíem més ens amorràvem als ventiladors. Si teníem sort, ens duien a la platja o a la piscina municipal.
Hem perdut alguna cosa pel camí, no sabria dir quina. Però sembla que ben bé que vulguem viure entre cotó fluix. Si fa una mica de fred, posem la calefacció. O l'aire condicionat, si pugen les temperatures. Si tenim el cap espès, necessitem ibuprofè. Potser el que volem és no sentir. Passar de puntetes per la vida, sense patir fred ni calor. Ni dolor. Anestesiats. O potser és que mentre ens tenen entretinguts amb la previsió del temps no estem pendents d'altres coses, molt més importants, que sí que ens haurien de deixar glaçats.
En qualsevol cas, no hem de perdre la memòria, ni la perspectiva. Faci fred, faci calor, ens ens sortirem. Si no ens mata, ens fa més forts...