diumenge, 29 de gener de 2012

Com els millors regals

L. va arribar com arriben els millors regals: de puntetes i quan menys te'ls esperes. I, com sol passar amb els presents que et fa la vida, al principi no hi vam parar esment. Era allà, formava part del paisatge de la infància i l'adolescència, com el cor que ens bategava als polsos mentre corríem, com el fred tafaner que s'esmunyia per sota les portes, com les pedres amb què ens omplíem les butxaques perquè no se'ns endugués el vent.
L. va créixer en silenci, entre ombres, mentre miràvem cap a una altra banda, cecs a tanta bellesa. I quan ens vam tombar ja no la duíem de la mà. Corria, lluny, rient, descalça per la platja de la vida. Adulta. 
I ara voldríem haver mirat tota l'estona, no haver-nos-en perdut ni un detall. Voldríem embolicar-la de nou amb paper de regal i descobrir-la cada dia, amb el mateix gest de sorpresa, meravellats. Com s'ha de fer amb els millors presents que et fa la vida. 

(Dedicat a la meva germana Laia, perquè l'estimo)

dimecres, 25 de gener de 2012

Les coses que no dius

Comentava l'altre dia el cantautor Alessio Arena (fantàstic concert al Nunart, per cert, gentilesa d'S.) que allò que no es diu no existeix. Però jo crec que sí. Quantes vegades no callem, per cobardia, per vergonya o, pitjor encara, per costum? I pensem, il·lusos, que les paraules que no pronunciem són lleugeres, que se les enduu el vent de l'oblit. Però no. Són ben reals. Pesen. Niuen al mig del pit o se t'instal·len a la boca de l'estómac, com un puny clos. Allò que no diem ens va fent nusos a l'ànima. 
Com diu S. a Non si male nunc:
(...) Les coses que no dius fan mal als polsos. I a les dents. I a les mans. I a les orelles.





dilluns, 16 de gener de 2012

L'ombra d'una ombra

El dinar entre amics ha estat tan copiós que ni una llarga passejada per la platja n'ha alleugerit la digestió. Ens aturem, doncs, en un bar prop de casa, per fer una infusió i deixar escolar les darreres hores d'aquesta tarda de diumenge a Barcelona.
Sec d'esquena al televisor, que en aquell moment projecta la imatge de Soraya Sáenz de Santamaria. L. i J. seuen de cara. El volum de l'aparell és baix i al local hi ha força xivarri, o sigui que no sento què diu. Ni ganes. Aleshores, la meva amiga L. fa un comentari sobre la portaveu del Govern. El meu amic J. hi està d'acord. Bàsicament, critiquen que s'incorporés a la feina ben poc després de ser mare, exactament onze dies, sense gaudir de la baixa de maternitat.
Tinc una sensació de déjà vu i aleshores recordo el cas de Rachida Dati, la ministra de Justícia francesa, que va gosar tornar a treballar només cinc dies després de tenir un fill. Com ara, li van ploure les crítiques. Tot plegat em fastigueja. Bàsicament, perquè si fossin homes, no seria notícia. Quants polítics o empresaris (o treballadors en general) s'incorporen a la feina poc després de ser pares? I no passa res. Ningú no els titlla de mals pares. És ben normal. O potser no? "No és el mateix", em respon L. "Una mare és una mare". I un pare, un pare, penso. I un clixé, un clixé, també. Però callo i m'emprenyo cap endins, que és la pitjor manera d'emprenyar-se, perquè sembla que les dones sempre hàgim d'escollir: feina o família. Una dicotomia de difícil solució; sigui quina sigui la tria acabarem carregant amb la llosa de la culpa.
Canviant de tema (o potser no ben bé), L. comenta que la feina que fa no la motiva gens i voldria muntar un negoci propi, però que la seva parella, M., no ho veu clar. A més, M. ha demanat un trasllat a Bilbao o sigui que, de moment, ella no pot moure peça. Respiro fons. I torno a callar. Aleshores, L. diu que el que li agradaria de debó és viure una temporada a l'estranger: aprendre llengües, submergir-se en una altra cultura. L. marxaria demà, comenta, però no pot perquè M. té una bona feina. Li dic que pot marxar ella, ni que sigui una temporada, que no s'han de deixar somnis pel camí. Però ho dic fluixet, amb poc convenciment, més per a mi que per a ella, només per no quedar-m'ho dins. Ella somriu, també fluixet, i no diu res.
Me'n vaig a casa amb un gust agredolç. Ha estat un dia bonic. M'aprecio molt J., L. i M. Però no puc deixar de preguntar-me fins quan. Fins quan les dones ens donarem l'esquena, en lloc de recolzar-nos. Fins quan tirarem pedres a tothom qui s'allunyi del camí marcat. Fins quan ofegarem els nostres somnis i desitjos al mar de la por i de la ignorància. Fins quan caminarem rere les passes d'algú altre i serem l'ombra d'una ombra.


dilluns, 9 de gener de 2012

No descarteu res

M. té quatre fills, un marit i una feina a jornada completa que l'obliga a fer equilibris per conciliar la vida laboral i la familiar. Qui no la coneix bé, es queda sobretot amb la foto de família, amb la imatge externa, fantàstica però incompleta. Perquè a banda de mare, esposa i fisioterapeuta M. és moltes altres coses. Bona germana i filla. Orgullosa tieta. Àvida lectora i fanàtica del gimnàs. Amiga atenta, que esgarrapa hores i energies per a un cafè, un sopar o una sortida. Futura acupuntora, si el temps i l'economia ho permeten.
No sé si M. és una superdona. No sóc objectiva! Però voldria pensar que tots, com ella, tenim la capacitat de superar-nos dia a dia, d'intentar donar sempre el millor de nosaltres mateixos. Sense etiquetar-nos ni jutjar-nos, ni permetre que ho facin els altres. Sense posar-nos límits: ja ens frenarà la vida, si cal.
Per això aquest any que acabem d'estrenar us proposo un repte enganyosament senzill: no descarteu res. Tapeu-vos les orelles quan sentiu parlar de la crisi o de la fi del món i escolteu-vos només a vosaltres mateixos. Escolliu pensar que tot és possible. Permeteu-vos somiar.



diumenge, 1 de gener de 2012

Si em dius vine

Si em dius vine, fugiran totes les pors. Et donaré la mà i em duràs on mai no he estat. Visitarem terres estranyes; pedra a pedra, construirem països sencers que no tindran fi. Viurem en una nit mil dies, o cent, o deu, sota cels sempre blaus, curulls d'estrelles.
Si em dius vine, buidaré per sempre el calaix dels mais i l'ompliré d'avui i d'ara. No et faré promeses, perquè no hi haurà demà.
Si em dius vine, vinc.