dijous, 27 de desembre de 2012

Cicatrius

L'osteòpata, per fi, posa nom a mesos de molèsties: displàsia de maluc. I resulta curiós que quelcom tan empipador tingui un nom bonic. Dic displàsia i penso en capbussades en platges d'aigües fondes. Displàsiadisplàsia, displàsia, una vegada i una altra, i per més que repeteixo la paraula no aconsegueixo que evoqui el cap del fèmur dret, que no encaixa. Sembla ser que és una afecció congènita però, d'alguna manera, el meu cos s'hi havia amotllat, havia trobat l'equilibri, la compensació, i anava fent via, ignorant la d-i-s-p-l-à-s-i-a.
El cos és savi. Més que no pas la ment. De petita, em van diagnosticar genus valgum. És una expressió preciosa, també, però només en llatí. Si es diu en català, genoll valg, perd tot el misteri i ja evoca el que és:  que quan ets dempeus les cames et formen una X. Els genolls es toquen, mentre els turmells romanen separats. Val a dir que a mi el genus valgum tant m'era, i el genoll valg, més encara. Era part del paisatge, com el rostre pigallat de la meva germana o el somriure murri que em tornava el mirall. I després de l'acceptació, primer, i l'adaptació, després, va venir l'evolució. No sabria dir quan ni per què, però ara, quan sóc dempeus, els turmells es toquen, però els genolls romanen separats.

Acceptació ---> Adaptació ---> Evolució

Quan treballava a la gestió acadèmica de la universitat somniava amb cues, amb tota la gent que m'hi esperava cada matí, en una filera llarga i infinita. No els concebia com a individus aïllats, sinó com una marea, a voltes alegre, a voltes furibunda. Quan em ficava al llit, de nits, els rostres que en recordava eren ben pocs.
Recordo, però, un dia que vaig atendre un noi amb un somriure d'aquells que il·luminen estances i obren portes. Va desplegar el seu encant damunt del taulell, amb la insolència dels vint anys, sense saber que els meus ulls, deu anys més vells, només veien focs d'artifici (llums de colors, fum i espetecs). Com un estel fugaç que no deixa petjada. L'hauria oblidat minuts després, confós en la marea humana, si no fos perquè, tot seguit, vaig atendre un altre noi. Un home, més aviat, entrada la trentena. Les paraules que va dir se m'esmunyen entre els dits, traïdores, però sí en tinc present el sentit. Enfurismat amb l'adonis, per la vida fàcil, sense penyores, que atorga la bellesa, o això creia. Enfurismat amb mi, per deixar-me enlluernar, o això creia. Enfurismat amb la vida, per injusta. O això creia.
Hauria volgut dir-li que no. Que trobava molt més atractius els cabells grisos, esbullats, que li tapaven el front, l'ull entelat de mirada fixa, i la coixesa lleugeríssima. O els hauria trobat molt més atractius, si no fos per l'enveja, la ràbia, el rencor que li menjaven el rostre i la figura.
Estimo les cicatrius que es duen per fora, perquè es poden besar i acaronar. S'han de lluir amb orgull, perquè volen dir que hem viscut i sobreviscut. Li hauria dit tot això i molt més, però no m'hauria escoltat. O no m'hauria entès, perquè no hi ha pitjor ceguera que la de l'ànima. Vaig callar, doncs, la mirada fixa a l'ordinador, i, als llavis, un somriure petit i trist.

2 comentaris:

  1. Acceptació, adaptació, evolució... i totes les cicatrius al sol, que sense elles no seríem el que som (sobretot, no podríem entendre les cicatrius dels altres, i acompanyar-los els dies de fred i vent).
    T'he trobat a faltar!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, totes les cicatrius esteses al sol, com llençols blancs!!
      No em trobis a faltar, que em tens sempre!!!

      Elimina