dilluns, 22 d’octubre de 2012

Obvietats

Perdoneu si, només avui, només ara, dic obvietats. Potser les dic cada dia, però no en sóc conscient. O potser és que hi ha obvietats que, de tan òbvies, les desem en un calaix de la memòria i acumulen pols i desencís. I quan les desenterrem de l'oblit, les redescobrim i ens semblen noves i lluents, acabades d'estrenar.
Perdoneu si, només avui, només durant una estona, deixo que m'escalfin una mica el cor aquest matí de pluja i vent. Si us les ofereixo sense paper de regal, perquè, encara que velles i tronades, encara són boniques.
Obvietats. Com que no hi ha res més important que estimar i estimar-nos. Sense condicions, sense esperar res. Donar i donar-nos. Abraçar ben fort fins sacsejar-nos les arrels i l'ànima.
Obvietats. Com que aquest instant és preciós i únic. I cal viure'l amb tota la intensitat perquè potser n'hi haurà d'altres, però cap com aquest.
Obvietats. Com que a vegades hem de buscar-nos en els ulls dels altres. Sobretot d'aquells que no entenem. I creuar els dits perquè tinguem sort i ens hi trobem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada