dijous, 11 d’octubre de 2012

En flames

Pensava que un cop creuada la barrera dels trenta i molts se m'obririen, ni que fos una mica, les portes de la pau espiritual. Que trobaria, al primer revolt, la sortida de l'autopista cap a la maduresa. I, en canvi, m'hi esperen velles amigues que desitjaria haver deixat enrere o, com a mínim, veure des del retrovisor de la vida mentre els faig adéu amb la mà. Però no, me les trobo de cara i somriuen, burletes. La gelosia. La fúria. La impaciència. La desídia.
Busco en va dins meu aquella mar de calma que diuen els ioguis. Només hi trobo pedres, però. I escupo paraules carregades de foc i de verí. Puc esperar, només, la tardor com un bàlsam miraculós. Que el fred em torni balbs els sentits. Que la pluja apagui les flames que em cremen les entranyes. Mentrestant, abraçaré la meva ombra com si fos un nadó.




4 comentaris:

  1. Abraça-la i estima-la. També ets tu. I ets perfecta tal com ets. I els qui t'estimem, t'estimem sencera, amb llums i ombres.

    ResponElimina
  2. Gràcies, So. Jo també t'estimo i no et canviaria gota gota...

    ResponElimina
  3. Hola Eva guapa, totes les experiències que ens passen a la vida, passen per algun motiu; no hi ha res que ens hagi de passar que sigui en va. Tu, espera, aguarda i ja veuràs com vindran temps millors. Ja ho diu la dita "Déu apreta però no ofega". Si aprens a conviure amb aquesta situació, trobaràs al final aquesta pau espiritual que busques, perquè et sentiràs més forta i més capaç de suportar-ho tot. Ànims!!! Les teves amigues estem al teu costat per qualsevol cosa que necessitis. Un petó!!! Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anna. Suposo que es nota que vivim en temps convulsos. Costa trobar la pau quan t'envolta tant d'enrenou (suposo que aquesta és la gràcia...). Petonets!

      Elimina