dilluns, 29 d’octubre de 2012

Bufa el vent

Bufa el vent i, sense saber-ho, l'enyorava. Potser perquè la Tramuntana em duu records de la infància, de nits arraulida sota les mantes mentre l'aire xiula amb força i pica, incasable, les finestres. Potser perquè el vent del nord, traïdor, se'm va esmunyir ànima endins per la punta dels dits, mentre dormia, i va trobar refugi al moll dels ossos. Encara el sento bategar, de matinada.
Bufa el vent i, murri, mira de fer-me caure, altra vegada. Debades. Sóc arbre vell, d'arrels fondes que s'aferren a la terra com urpes esmolades.
Bufa el vent i s'enduu l'olor a terra cremada. Em mira als ulls, somriu i ballem, amb les mans enllaçades.



1 comentari:

  1. El vent neteja i deixa espai. Just el que necessitem per expandir-nos! :-)
    Un petó, empordanesa!

    ResponElimina