dimecres, 12 de setembre de 2012

La gota que fa vessar el got

Aguantes, aguantes, aguantes. I un dia et lleves i no pots més: cansada de burles i menyspreus, de ser l'ase que entoma tots els cops. Tipa de fer les coses bé, de llevar-te ben d'hora ben d'hora, de suar la cansalada i que algú altre gaudeixi dels fruits del teu esforç. Fastiguejada de sentir-te dir garrepa, cercabregues, insolidària.
Qui et pega no t'estima, això ja ho saps bé prou, per més que proclami que no pot viure sense tu. Que ets seva. Qui et maltracta et vol fer creure que és culpa teva o de la crisi o del sistema o d'algú altre. Que t'ho mereixes. O que t'ho imagines, que veus visions, que ets paranoica, que no entens res. Qui et pega, qui et maltracta, es pensa que també ets covarda, però no et coneix.
I un dia et lleves i el got és tan ple que vessa. Sues ràbia, impotència, desencís. I per fi obres la porta que ell creia tancada a pany i clau, però que sempre havia estat ajustada, i marxes. No de puntetes, ni donant un cop de porta. Amb el pas ferm i el cap ben alt. Sense mirar enrere. Sense dir adéu.



2 comentaris:

  1. Sense mirar enrere. Mai. Ara, una festa de comiat sí que la podríem fer, no trobes? :-)

    ResponElimina