dijous, 27 de setembre de 2012

Abraço quimeres

Voldries veure'm trepitjar certeses, vagarejant per camins plens de pols, de tan transitats, sense un bri d'herba. Però l'ànima em demana mar, paladejar la sal a glops petits, surar dins l'aigua. La pell vol recuperar el tacte; les mans, construir països sencers amb pedra i fang.
Voldries embolcallar-me amb el teu abric de covardia i veure'm trenar un a un els fils de les teves pors. Però els meus ulls veuen móns que ni imagines i em tapo les orelles per no sentir mai més el teu cant apagat.
Tu deses els teus somnis, ben plegats, al calaix de sempre. Jo pentino les plomes de les meves fantasies en palaus de possibilitats.

Abraço quimeres.

1 comentari:

  1. No deixar de creure en els somnis, en els possibles que ens acaronen el cor, malgrat pors...

    Abraçada,

    ResponElimina