dilluns, 13 d’agost de 2012

Cendra

Per sort, les paraules són com els bons amics, que saben que, a vegades, val més un bon silenci. Que, a vegades, és millor callar. I esperar. Les paraules tenen paciència. Esperen. S'arrengleren, ordenadament, formant una filera, fins que arriba el seu moment. Sense pressa.
Les paraules són sàvies. Velles com el món. I han vist més coses que tu i que jo. Res no les hauria de sorprendre. Però sí. A vegades, fins i tot les paraules es queden mudes. Com quan se't crema la terra i en dos dies només en queda un grapat de cendra. I tu ets lluny, però no tens on amagar-te perquè l'olor de fum et persegueix. I et troba.
En moments així, les paraules entenen que no les deixis sortir. Que no puguin passar de la gola. I esperen. Fan un niu petit al pit, mirant de no fer gaire nosa. Fins que arriba el seu moment. Sense pressa. I aleshores brollen, una rere l'altra, en processó.


3 comentaris:

  1. Tot té el seu moment, fins i tot hi ha un moment per les paraules. Aquestes no surten soles, no. Hi ha d'haver algú darrera que vulgui fer-les sortir, que les ajunti en l'ordre adecuat.
    Parlem molt, però sovint no sabem dir res.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Ariadna. Totalment d'acord. Per això, amb els bons amics, els silencis no són mai incòmodes.

    ResponElimina
  3. Com bé diu l'Ariadna, tot té el seu moment.
    ,M'agrada com desfàs el fil de la metàfora, Eva i sí cal aquella saviesa arrelada, que sap quan les paraules han de brollar, que coneixen la terra i saben aquell moment precís per sorgir. Mentre esperen atentes, els petits senyals.

    ResponElimina