dijous, 21 de juny de 2012

Sinera

A vegades, sobren les paraules, com quan sóc amb tu, que em coneixes l'ànima i no cal dir res, perquè ja parlen les mirades. A vegades, manquen les paraules, com quan em talles l'alè, perquè et tinc tan a prop que et perdo de vista. Com quan tanco els ulls i camino avall, avall, a les palpentes, perquè l'escala fosca del desig no té baranes.
A vegades, hi ha les paraules justes, però s'amaguen a la gola, on s'alimenten de silencis. O troben un racó darrere els ulls i s'omplen de llum i de foscor. O niuen al costat del cor i, porugues, piulen de nit. S'amunteguen, les paraules, i construeixen parets que s'alcen al voltant del pit i m'ofeguen.
I em fa por que un dia, sense avisar, em brollin pels dits sense aturador, que inundin l'habitació i em neguin. O em faria por, si no fos per tu, que em duus a Sinera una tarda de dissabte. Tu, que saps nedar i desafies les onades per dur-me una braçada de mar.
Jo t'espero a la vora, per llepar-te la sal de les parpelles.

2 comentaris:

  1. Quina entrada més preciosa, suggeridora, sobre les paraules i els silencis...

    delesparaules

    ResponElimina
  2. Gràcies pel teu comentari, Ada. Per un doble motiu: m'alegro que t'hagi agradat la meva entrada i, a més, m'ha permès descobrir el teu bloc, que aniré remenant amb temps (fa bona pinta!).
    Una abraçada,
    Eva

    ResponElimina