dimecres, 16 de maig de 2012

Homes i ratolins

Hi ha anècdotes que no et canses mai d'escoltar, per més antigues que siguin, per més vegades que te les hagin contat, sobretot quan el narrador té gràcia. Si, a més, hi ha espectadors nous entre el públic, gaudeixes el doble, amb l'orella atenta a la història, d'una banda, i, de l'altra, la mirada pendent de la reacció de qui l'escolta per primera vegada. Potser no deixem de ser infants que volen que els expliquin els mateixos contes una vegada i una altra i n'anticipen els moments d'emoció, de joia o d'angoixa.

Vet aquí que la família d'M. té dos gats: un de negre i un d'atigrat. Quan M. va comprar el negre per al seu pis de Barcelona, era un gatet de poques setmanes completament blanc, de pell esponjosa. En créixer, es va enfosquir, el pellatge se li va fer més aspre i es va tornar una mica agressiu. Com que li destrossava els mobles a esgarrapades, M. es va veure obligada a treure'l del pis i dur-lo a la casa del  poble, perquè en tinguessin cura els seus pares. Allà té més espai i un company de jocs, però M. enyora el gat negre i hi pensa sovint: encara recorda quan li cabia al palmell de la mà i l'alimentava amb biberó.
Un vespre, M. és al menjador de la casa familiar, al poble. Seu al sofà, a la penombra, i mira la tele. Com sol fer en aquests casos, allarga un braç, buscant el gat negre per amanyagar-lo una estona. Quan el troba, o això creu ella, el comença a acaronar amb la mà i aviat s'estranya: li nota el pèl més aspre que de costum i, quan es mira el palmell, se'l troba enganxós, com si el gat fos brut. Només llavors, M. busca l'animal amb la mirada i quan els seus ulls s'acostumen a la foscor, descobreix, als seus peus, no el gat que esperava trobar-hi, sinó una rata descomunal.
M. crida, esglaiada, i la rata arrenca a córrer, casa endins. I quina feinada fins que la família aconsegueix accorralar la bèstia i matar-la a cops d'escombra, perquè el gat negre i l'atigrat, ben alimentats i amb l'instint depredador adormit fa temps, s'acovarden i fan més nosa que servei.

M. té la història ben apamada. Modula la veu. Fa les pauses pertinents per crear expectació. I ofegues un crit quan t'imagines el contacte amb la pell aspre de la bèstia. T'esgarrifes i et fregues la mà per espolsar-te el fàstic que s'enfila braç amunt. I, aleshores, sorprenentment, acabes compadint-te de l'animal, que devia estar malalt o molt mancat d'afecte per deixar-se acaronar per mans estranyes. Però, sobretot, t'identifiques amb M. d'alguna manera, perquè, en un moment o altre, tots ens hem trobat amb sorpreses desagradables, al tou de la mà, quan havíem allargat el braç, confiats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada