dimarts, 17 d’abril de 2012

Rendició

Sovint associem rendició amb covardia. Jo la primera, sobretot quan parlo de lluitar. No et rendeixis, us dic, em dic. Però és tan important lluitar amb totes les nostres forces com saber quan ha arribat l'hora de plegar veles. Cal ser savi, humil també, i, per què no, fins i tot valent, per reconèixer que ho hem donat tot, que hem arribat fins aquí, avui, ara, i que ja no podem anar més lluny.
Però la vida té vida pròpia, com em va ensenyar S., i sempre ens sorprèn. Si el camí s'acaba aquí, en trobarem d'altres, a dues passes, més solitaris, més transitats, més foscos o plens de llum, sempre apassionants. Només cal fer un parell de passes, però costen. Perquè encara que el camí que hem transitat sigui inhòspit, ple de pedres, no en coneixem d'altre; fa temps que ens aferrem al mateix paisatge. Per això, aleshores, la veritable valentia no és continuar lluitant, nedant contra la corrent, sinó tancar els ulls i deixar-nos portar, sense recança, per altres rius que ens duran a la riba que ens espera.


6 comentaris:

  1. Relates una rendició ben valenta, un pas endavant no sempre fàcil de donar...

    Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Audrey. Per sort, els amics i les paraules sempre fan més fàcil el camí.

      Elimina
  2. Ja saps que, si ho vols, t'acompanyo en aquest camí que està per descobrir...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bonica. Sé que puc comptar amb tu! Tinc ganes de camins lluminosos...

      Elimina
  3. Això em fa pensar amb aquell provervi xinès que parla d'una canya que aguanta les tempestes de vent vinclan-se al seu aire i roure fort que no ho fa i s'acaba trencant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un proverbi ben bonic. M'agradaria pensar que em vinclo durant la tempesta i que les escomeses del vent no em poden tombar.
      Gràcies per llegir-me...

      Elimina