dijous, 5 d’abril de 2012

No em deixis mai

No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, em va commoure. Tant que, com em sol passar en aquests casos, vaig devorar altres llibres d'aquest autor: Els inconsolables i Quan érem orfes. Sóc compulsiva, què hi farem, quan m'agrada alguna cosa no me'n puc estar. Tenia l'esperança de poder tornar a experimentar la mateixa sensació, aquella tristor que et clava les urpes, mentre llegeixes, i se't fica ànima endins. Hi ha obres, però, com algunes emocions, que són irrepetibles.
En qualsevol cas, les històries d'aquest autor tenen un nexe comú: d'una manera o altra, els personatges són orfes. Els meus pares són vius, joves encara, i tenen bona salut (toco ferro, fusta i tots els materials que calgui!!). Però em sé afortunada: gran part de la meva generació, que ja frega més la quarantena que la trentena, ha perdut un progenitor (quan no tots dos) o comença a viure'n la decadència.
No ha de ser fàcil veure com minven les forces d'aquells que fa quatre dies t'alçaven en braços, perquè veiessis la vida a espatlles de gegants. No fa res t'acotxaven al llit i ara els veus empetitits i tens la sensació que se t'escolen entre els dits. Voldries agombolar-los, xiuxiuejar-los a cau d'orella: no em deixis mai.





1 comentari: