dimecres, 21 de març de 2012

Fins i tot la pluja

Plou, per fi. I això que a mi la pluja només m'agrada quan sóc a casa, arraulida al sofà, o ben tapadeta dins el llit, i sento com les gotes repiquen contra la finestra. Però plou, encara que sigui a la feina i m'esperi un dia de funambulista, d'aquells d'anar a amunt i avall, fent equilibris, amb el vent a la cara, la motxilla a l'esquena i el paraigua a la mà.
Plou i, per algun motiu, em ve al cap la pel·lícula También la lluvia. Parla de la lluita d'una de les nacions més pobres de l'Amèrica del Sud contra una poderosa multinacional nordamericana pel control d'un bé bàsic: l'aigua. Sortosament, els bolivians, units, se'n van sortir. I nosaltres, ens en sortirem? La crisi ja ha tocat os, ens retallen en sanitat i educació i la reforma laboral ens comença a posar les cadenes a peus i mans. Ara que la temible Montsanto ha aconseguit patentar la vida, em pregunto si restarà alguna cosa d'intocable. L'aire, el vent, la pluja?


1 comentari:

  1. Si, hay cosas que no se pueden recortar y por eso temen. Somos realmente lo que queremos ser. No se puede ganar al dragón a través del fuego, pero sí, podemos quitarle el aire.

    ResponElimina