dimarts, 7 de febrer de 2012

Si no ens mata

Que sí, que fa molt fred i ens hem d'abrigar i, fins i tot, engegar la calefacció una estona. Però és que, oh sorpresa, som a l'hivern! A l'estiu, vés per on, farà calor i, probablement, suarem, haurem d'anar lleugers de roba i, si cal, engegarem l'aire condicionat. I, pel camí, és probable que plogui, segurament poc o massa, i, sobretot a l'Empordà, que bufi la Tramuntana.
Ja em reca, ja, però encara li hauré de donar la raó a J., i no hi ha cosa que li agradi més a ell i menys a mi, quan diu que som uns tous. Bé, de fet ell ho diu d'una manera políticament incorrecta, però no li llevarem el mèrit només per això. Som uns tous, doncs. Perquè baixa la temperatura, es preveuen nevades i correm a evacuar les escoles abans no hagi caigut la primera volva, com si s'acabés el món.
Quan era petita, a casa no teníem calefacció ni aire condicionat, com a la majoria de les llars catalanes. Recordo que anàvem a l'escola amb tres mil capes de roba, un passamuntanyes i la bufanda lligada fort al clatell, per tapar bé el nas i la boca. Els mestres només ens distingien pels ulls, penso. Com quan érem al llit, de nit, que estiràvem el llençol i el cobrellit amunt i només se'ns veien els ulls i la punta dels dits, colrats sota una muntanya de mantes. Dutxar-se era tota una aventura, també, perquè calia escalfar el bany abans amb un calefactor; creuàvem els dits per no ser els primers.
A l'estiu, quan feia calor, ens tallàvem els cabells o ens fèiem una cua i anàvem tot el dia en pantalons curts i samarreta de tirants. Obríem les finestres de bat a bat, perquè corrés l'aire, i quan no podíem més ens amorràvem als ventiladors. Si teníem sort, ens duien a la platja o a la piscina municipal.
Hem perdut alguna cosa pel camí, no sabria dir quina. Però sembla que ben bé que vulguem viure entre cotó fluix. Si fa una mica de fred, posem la calefacció. O l'aire condicionat, si pugen les temperatures. Si tenim el cap espès, necessitem ibuprofè. Potser el que volem és no sentir. Passar de puntetes per la vida, sense patir fred ni calor. Ni dolor. Anestesiats. O potser és que mentre ens tenen entretinguts amb la previsió del temps no estem pendents d'altres coses, molt més importants, que sí que ens haurien de deixar glaçats.
En qualsevol cas, no hem de perdre la memòria, ni la perspectiva. Faci fred, faci calor, ens ens sortirem. Si no ens mata, ens fa més forts...

4 comentaris:

  1. Fa el temps que toca, el sentim!, som vius...
    M'has fet recordar aquelles nits a casa l'àvia, la fredor al pati i el llit calentó gràcies a la vànua, un cop dins, ja no podies moure't!.

    ResponElimina
  2. Nena, es pot dir més alt però no més clar... Si no acceptem les estacions de l'any, com acceptarem les estacions del cor?

    Un petonàs i molta força! :-)

    ResponElimina
  3. Quanta raó tens, abans érem més valents, perquè potser no teníem més remei i ens havien acostumat així! Però és clar, els invents fan que visquem una nova forma de vida. Si tenim fred, calefacció; si tenim calor, aire condicionat. Això ens porta a gaudir d'una vida còmoda i que fàcil és adaptar-se a ella! I quan no disposem d'aquests invents sempre optem per la queixa. Sí, som uns tous. És molt fàcil adaptar-se a la comoditat i molt difícil a la incomoditat. Un petó! Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anna. Ens hem acostumat a viure una vida acomodada i a crear-nos necessitats del no-res. Hem d'aprendre a valorar allò que realment val la pena: la gent que estimem i que ens estima, la salut, els petits plaers de cada dia. Espero que la crisi ens dugui almenys una cosa bona: replantejar-nos la vida.

      Elimina