dilluns, 16 de gener de 2012

L'ombra d'una ombra

El dinar entre amics ha estat tan copiós que ni una llarga passejada per la platja n'ha alleugerit la digestió. Ens aturem, doncs, en un bar prop de casa, per fer una infusió i deixar escolar les darreres hores d'aquesta tarda de diumenge a Barcelona.
Sec d'esquena al televisor, que en aquell moment projecta la imatge de Soraya Sáenz de Santamaria. L. i J. seuen de cara. El volum de l'aparell és baix i al local hi ha força xivarri, o sigui que no sento què diu. Ni ganes. Aleshores, la meva amiga L. fa un comentari sobre la portaveu del Govern. El meu amic J. hi està d'acord. Bàsicament, critiquen que s'incorporés a la feina ben poc després de ser mare, exactament onze dies, sense gaudir de la baixa de maternitat.
Tinc una sensació de déjà vu i aleshores recordo el cas de Rachida Dati, la ministra de Justícia francesa, que va gosar tornar a treballar només cinc dies després de tenir un fill. Com ara, li van ploure les crítiques. Tot plegat em fastigueja. Bàsicament, perquè si fossin homes, no seria notícia. Quants polítics o empresaris (o treballadors en general) s'incorporen a la feina poc després de ser pares? I no passa res. Ningú no els titlla de mals pares. És ben normal. O potser no? "No és el mateix", em respon L. "Una mare és una mare". I un pare, un pare, penso. I un clixé, un clixé, també. Però callo i m'emprenyo cap endins, que és la pitjor manera d'emprenyar-se, perquè sembla que les dones sempre hàgim d'escollir: feina o família. Una dicotomia de difícil solució; sigui quina sigui la tria acabarem carregant amb la llosa de la culpa.
Canviant de tema (o potser no ben bé), L. comenta que la feina que fa no la motiva gens i voldria muntar un negoci propi, però que la seva parella, M., no ho veu clar. A més, M. ha demanat un trasllat a Bilbao o sigui que, de moment, ella no pot moure peça. Respiro fons. I torno a callar. Aleshores, L. diu que el que li agradaria de debó és viure una temporada a l'estranger: aprendre llengües, submergir-se en una altra cultura. L. marxaria demà, comenta, però no pot perquè M. té una bona feina. Li dic que pot marxar ella, ni que sigui una temporada, que no s'han de deixar somnis pel camí. Però ho dic fluixet, amb poc convenciment, més per a mi que per a ella, només per no quedar-m'ho dins. Ella somriu, també fluixet, i no diu res.
Me'n vaig a casa amb un gust agredolç. Ha estat un dia bonic. M'aprecio molt J., L. i M. Però no puc deixar de preguntar-me fins quan. Fins quan les dones ens donarem l'esquena, en lloc de recolzar-nos. Fins quan tirarem pedres a tothom qui s'allunyi del camí marcat. Fins quan ofegarem els nostres somnis i desitjos al mar de la por i de la ignorància. Fins quan caminarem rere les passes d'algú altre i serem l'ombra d'una ombra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada