dijous, 27 de desembre de 2012

Cicatrius

L'osteòpata, per fi, posa nom a mesos de molèsties: displàsia de maluc. I resulta curiós que quelcom tan empipador tingui un nom bonic. Dic displàsia i penso en capbussades en platges d'aigües fondes. Displàsiadisplàsia, displàsia, una vegada i una altra, i per més que repeteixo la paraula no aconsegueixo que evoqui el cap del fèmur dret, que no encaixa. Sembla ser que és una afecció congènita però, d'alguna manera, el meu cos s'hi havia amotllat, havia trobat l'equilibri, la compensació, i anava fent via, ignorant la d-i-s-p-l-à-s-i-a.
El cos és savi. Més que no pas la ment. De petita, em van diagnosticar genus valgum. És una expressió preciosa, també, però només en llatí. Si es diu en català, genoll valg, perd tot el misteri i ja evoca el que és:  que quan ets dempeus les cames et formen una X. Els genolls es toquen, mentre els turmells romanen separats. Val a dir que a mi el genus valgum tant m'era, i el genoll valg, més encara. Era part del paisatge, com el rostre pigallat de la meva germana o el somriure murri que em tornava el mirall. I després de l'acceptació, primer, i l'adaptació, després, va venir l'evolució. No sabria dir quan ni per què, però ara, quan sóc dempeus, els turmells es toquen, però els genolls romanen separats.

Acceptació ---> Adaptació ---> Evolució

Quan treballava a la gestió acadèmica de la universitat somniava amb cues, amb tota la gent que m'hi esperava cada matí, en una filera llarga i infinita. No els concebia com a individus aïllats, sinó com una marea, a voltes alegre, a voltes furibunda. Quan em ficava al llit, de nits, els rostres que en recordava eren ben pocs.
Recordo, però, un dia que vaig atendre un noi amb un somriure d'aquells que il·luminen estances i obren portes. Va desplegar el seu encant damunt del taulell, amb la insolència dels vint anys, sense saber que els meus ulls, deu anys més vells, només veien focs d'artifici (llums de colors, fum i espetecs). Com un estel fugaç que no deixa petjada. L'hauria oblidat minuts després, confós en la marea humana, si no fos perquè, tot seguit, vaig atendre un altre noi. Un home, més aviat, entrada la trentena. Les paraules que va dir se m'esmunyen entre els dits, traïdores, però sí en tinc present el sentit. Enfurismat amb l'adonis, per la vida fàcil, sense penyores, que atorga la bellesa, o això creia. Enfurismat amb mi, per deixar-me enlluernar, o això creia. Enfurismat amb la vida, per injusta. O això creia.
Hauria volgut dir-li que no. Que trobava molt més atractius els cabells grisos, esbullats, que li tapaven el front, l'ull entelat de mirada fixa, i la coixesa lleugeríssima. O els hauria trobat molt més atractius, si no fos per l'enveja, la ràbia, el rencor que li menjaven el rostre i la figura.
Estimo les cicatrius que es duen per fora, perquè es poden besar i acaronar. S'han de lluir amb orgull, perquè volen dir que hem viscut i sobreviscut. Li hauria dit tot això i molt més, però no m'hauria escoltat. O no m'hauria entès, perquè no hi ha pitjor ceguera que la de l'ànima. Vaig callar, doncs, la mirada fixa a l'ordinador, i, als llavis, un somriure petit i trist.

divendres, 21 de desembre de 2012

Que s'acabi el món


Que s'acabi per fi el món i una pedregada ho arrasi tot. Que bufi fort la tramuntana i tombi la cabana de fang i palla que ens aixopluga. Que l'aigua bruta ens ompli la boca i els narius, fins ofegar-nos.

Que s'acabi el món aquesta matinada i ens llevem demà sota un sol resplendent. Que neixin brots nous, dins les esquerdes, a cada instant.



dimecres, 19 de desembre de 2012

Estupor i tremolors

estupor
m. o f.
1 Forta disminució d’activitat de les funcions intel·lectuals, que semblen anorreades. (Font: Institut d'Estudis Catalans)

Estupor, perquè no entenem l'altre, per més que ens hi esforcem, perquè és com si una part del cervell fos balba. Les paraules que surten de la seva boca són com bufetades que ens colpegen ara una galta, ara l'altra.

tremolor
m. o f.
Sèrie de petites oscil·lacions involuntàries que agiten un cos o una part del cos.
(Font: Institut d'Estudis Catalans)
Tremolors, perquè tenim l'ànima sacsejada i plena d'esquerdes.

Explica Amélie Nothomb que estupor i tremolors són les actituds amb què els japonesos han de reaccionar davant la presència divina de l'Emperador. Vassallatge és insignificança. Però nosaltres no som vasalls. Ni insignificants. Ni ens han educat per acotar el cap. Només dobleguem els genolls com a acte d'admiració, mai de servitud. Per més que l'ombra de l'altre sigui allargada.

Estupor i tremolors, sí, però només avui, només ara. Perquè ens neguem a entendre les paraules incoherents xiuxiuejades a cau d'orella, com si res. Perquè ens neguem a acceptar aquesta farsa de normalitat i a amagar el rostre rere una màscara.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Cels tan blaus

M'enyoro de terres que mai no he visitat. Somnio parets blanques com llençols estesos i teulades blaves que es confonen amb el blau del cel, amb els blaus del mar. On comencen uns, on acaben els altres? On començo jo, on acaba el món?
Somnio somnis amb regust de sal. Postes de sol en illes minúscules. Cistells de vímet, cadires de fusta. Taules parades amb tovalles de fil. Formatges tendres, oli d'oliva. Fruita madura que em regalima, galtes avall.
Somnio sols que esclaten, ombres escollides, rellotges sense busques. Minuts que són hores, dies sens fi.


divendres, 23 de novembre de 2012

Explica'm un conte

No ho has entès encara, oi? Em parles d'ahir i d'avui. Em duus braçades de records i trossets de demà dins capses minúscules. Però no. Jo el que vull és que m'expliquis un conte. Que em parlis de prínceps despistats, de princeses lluminoses de cabell curt i jersei de ratlles. De bruixes múrries, de follets presumits.

Explica'm un conte, va! Que vull mossegar pomes vermelles, lluents, i escopir-ne el verí. Que vull escoltar la rialla de la teva veu mentre engrunes fantasies. Que vull fer un camí de molles de pa, arrengleradetes, que et duguin a mi. Que casa meva és feta de dolç i caramel i faig petons amb gust de xocolata.

Explica'm un conte, sí? Xiuxiueja'm històries a cau d'orella, inventa móns ben nous, només per a mi. Que jo vetllaré el teu son, com un guardià gelós. Que t'acaronaré, amb el tou dels dits, el rostre adormit i et despertaré, per fi, amb un bes.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Somnis

Hi ha somnis petits i grans alhora. Somnis d'aquells que, quan et despertes, et provoquen un enyor infinit. Tan íntims que no vols compartir-los si no és a cau d'orella. Tan fràgils que els guardes dins un puny clos, per por que se t'escolin entre els dits. Tan càlids que t'escalfen el pit quan s'esmuny el vent, ànima endins, per les esquerdes.

Hi ha somnis que la raó no entén. Que surten del seu amagatall de nit, quan les pors dormen, quan els peròs i els potsers tenen els ulls clucs.

Hi ha somnis petits i grans alhora. Somnis d'aquells que demanen un punt de valentia. Que acallis totes les veus, per sentir només la teva. Que t'alleugereixis de penes i càrregues i alcis el vol.



dimarts, 13 de novembre de 2012

Hi ha un lloc

Hi ha un lloc amagat, a recer del vent i la pluja. Un indret secret que només sabem tu i jo i que no té nom.
Hi ha un refugi petit petit, on no té cabuda el fred ni la tristor. Sense portes ni finestres, per on pugui filtrar-se la por o la incertesa. Sense esquerdes per on puguin esmunyir-se els retrets o el dolor.
Hi ha un indret fet de riures i carícies. Immens de tan minúscul. Buit de mentides. Ple de tu i de mi.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Bufa el vent

Bufa el vent i, sense saber-ho, l'enyorava. Potser perquè la Tramuntana em duu records de la infància, de nits arraulida sota les mantes mentre l'aire xiula amb força i pica, incasable, les finestres. Potser perquè el vent del nord, traïdor, se'm va esmunyir ànima endins per la punta dels dits, mentre dormia, i va trobar refugi al moll dels ossos. Encara el sento bategar, de matinada.
Bufa el vent i, murri, mira de fer-me caure, altra vegada. Debades. Sóc arbre vell, d'arrels fondes que s'aferren a la terra com urpes esmolades.
Bufa el vent i s'enduu l'olor a terra cremada. Em mira als ulls, somriu i ballem, amb les mans enllaçades.



dilluns, 22 d’octubre de 2012

Obvietats

Perdoneu si, només avui, només ara, dic obvietats. Potser les dic cada dia, però no en sóc conscient. O potser és que hi ha obvietats que, de tan òbvies, les desem en un calaix de la memòria i acumulen pols i desencís. I quan les desenterrem de l'oblit, les redescobrim i ens semblen noves i lluents, acabades d'estrenar.
Perdoneu si, només avui, només durant una estona, deixo que m'escalfin una mica el cor aquest matí de pluja i vent. Si us les ofereixo sense paper de regal, perquè, encara que velles i tronades, encara són boniques.
Obvietats. Com que no hi ha res més important que estimar i estimar-nos. Sense condicions, sense esperar res. Donar i donar-nos. Abraçar ben fort fins sacsejar-nos les arrels i l'ànima.
Obvietats. Com que aquest instant és preciós i únic. I cal viure'l amb tota la intensitat perquè potser n'hi haurà d'altres, però cap com aquest.
Obvietats. Com que a vegades hem de buscar-nos en els ulls dels altres. Sobretot d'aquells que no entenem. I creuar els dits perquè tinguem sort i ens hi trobem.


dijous, 11 d’octubre de 2012

En flames

Pensava que un cop creuada la barrera dels trenta i molts se m'obririen, ni que fos una mica, les portes de la pau espiritual. Que trobaria, al primer revolt, la sortida de l'autopista cap a la maduresa. I, en canvi, m'hi esperen velles amigues que desitjaria haver deixat enrere o, com a mínim, veure des del retrovisor de la vida mentre els faig adéu amb la mà. Però no, me les trobo de cara i somriuen, burletes. La gelosia. La fúria. La impaciència. La desídia.
Busco en va dins meu aquella mar de calma que diuen els ioguis. Només hi trobo pedres, però. I escupo paraules carregades de foc i de verí. Puc esperar, només, la tardor com un bàlsam miraculós. Que el fred em torni balbs els sentits. Que la pluja apagui les flames que em cremen les entranyes. Mentrestant, abraçaré la meva ombra com si fos un nadó.




dijous, 27 de setembre de 2012

Abraço quimeres

Voldries veure'm trepitjar certeses, vagarejant per camins plens de pols, de tan transitats, sense un bri d'herba. Però l'ànima em demana mar, paladejar la sal a glops petits, surar dins l'aigua. La pell vol recuperar el tacte; les mans, construir països sencers amb pedra i fang.
Voldries embolcallar-me amb el teu abric de covardia i veure'm trenar un a un els fils de les teves pors. Però els meus ulls veuen móns que ni imagines i em tapo les orelles per no sentir mai més el teu cant apagat.
Tu deses els teus somnis, ben plegats, al calaix de sempre. Jo pentino les plomes de les meves fantasies en palaus de possibilitats.

Abraço quimeres.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Platges d'aigües fondes

Les platges, com els amors, m'agraden d'aigües fondes. Detesto caminar i caminar, mar endins, damunt la sorra, i que l'aigua m'arribi només als genolls, com detesto els amors tebis que et deixen un gust agredolç perquè amb prou feines t'escalfen el cos i menys encara l'ànima.
Les platges, com la vida, són per capbussar-s'hi de ple, sense por, sense fons, empassant de tant en tant glops d'aigua salada, amarga però recomfortant. Com la vida.


dimecres, 12 de setembre de 2012

La gota que fa vessar el got

Aguantes, aguantes, aguantes. I un dia et lleves i no pots més: cansada de burles i menyspreus, de ser l'ase que entoma tots els cops. Tipa de fer les coses bé, de llevar-te ben d'hora ben d'hora, de suar la cansalada i que algú altre gaudeixi dels fruits del teu esforç. Fastiguejada de sentir-te dir garrepa, cercabregues, insolidària.
Qui et pega no t'estima, això ja ho saps bé prou, per més que proclami que no pot viure sense tu. Que ets seva. Qui et maltracta et vol fer creure que és culpa teva o de la crisi o del sistema o d'algú altre. Que t'ho mereixes. O que t'ho imagines, que veus visions, que ets paranoica, que no entens res. Qui et pega, qui et maltracta, es pensa que també ets covarda, però no et coneix.
I un dia et lleves i el got és tan ple que vessa. Sues ràbia, impotència, desencís. I per fi obres la porta que ell creia tancada a pany i clau, però que sempre havia estat ajustada, i marxes. No de puntetes, ni donant un cop de porta. Amb el pas ferm i el cap ben alt. Sense mirar enrere. Sense dir adéu.



dimarts, 28 d’agost de 2012

Una treva

Et cal una treva, a vegades. Fugir de la calor, nord enllà. Passar fred, en ple mes d'agost. Entomar la pluja, després dels incendis que tot ho arrassen. Parlar i que no t'entenguin. Fer cua. Esperar. Dur la casa a sobre, tot el dia, com un caragol cansat. Canviar les olors, els colors, el paisatge. Ser un estrany en terres estranyes. Enyorar.

Et cal una treva, a vegades. Veure i viure altres vides. Descobrir rostres nous. Descobrir-te. Pensar que podries ser tu mateixa i algú altre, alhora, en terres estranyes. Saber que, a la tornada, potser tot continuarà igual, però tu seràs diferent. Els problemes de sempre s'amagaran, arraulits, als revolts de sempre. Però esperaran en va, perquè tu hauràs canviat de camí.


dilluns, 13 d’agost de 2012

Cendra

Per sort, les paraules són com els bons amics, que saben que, a vegades, val més un bon silenci. Que, a vegades, és millor callar. I esperar. Les paraules tenen paciència. Esperen. S'arrengleren, ordenadament, formant una filera, fins que arriba el seu moment. Sense pressa.
Les paraules són sàvies. Velles com el món. I han vist més coses que tu i que jo. Res no les hauria de sorprendre. Però sí. A vegades, fins i tot les paraules es queden mudes. Com quan se't crema la terra i en dos dies només en queda un grapat de cendra. I tu ets lluny, però no tens on amagar-te perquè l'olor de fum et persegueix. I et troba.
En moments així, les paraules entenen que no les deixis sortir. Que no puguin passar de la gola. I esperen. Fan un niu petit al pit, mirant de no fer gaire nosa. Fins que arriba el seu moment. Sense pressa. I aleshores brollen, una rere l'altra, en processó.


diumenge, 22 de juliol de 2012

Treballs d'amor perduts

Tant de temps perdut llimant-nos les arestes i fent més pregons els abismes que ens separen.
Tant de temps compartint llit, aquest vaixell immens que sura en el naufragi. Amos i senyors, cadascú del seu racó, separats, en va, per meridians imaginaris. Però els cossos, tossuts, cerquen de nit paral·lels, a les palpentes, i ens despertem, de matinada, enllaçats, garbuix de braços i cames, buscant l'encaix.
Tant de temps vivint com bèsties engabiades i una nit d'estiu, per fi, despleguem les ales. Admirem, meravellats, els colors de l'altre: pluja de blaus, vessament de verds. Alcem el vol, plegats, i el vent ens pentina el plomatge idèntic.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Paraules

Diuen que no hi ha arma més poderosa que la por. I jo dic que sí: les paraules. En el moment just, les paraules justes poden ser consol o refugi, poden salvar-nos del naufragi, ajudar-nos a surar fins la riba. Poden ser també la sal que aboquem damunt les ferides, el verí que ens consumeix, la pluja que continua caient quan ja som xops.
Per mi les paraules sempre han estat amigues. Quan s'acosta el fred, les treno i me'n faig un abric. De nits, si no puc dormir, em conten històries fins que em venç la son. Quan fa bo, me'n faig un collaret i les duc, lluents, penjades al coll.
Em calmen la set i la gana, em duen esperança i em comforten. Dolces, amargues, no em canso mai d'assaborir-les. Per això, si m'aprecies, regala'm paraules.


dissabte, 30 de juny de 2012

El tercer calaix

Comentem sovint amb S. la ràbia que ens fa la necessitat de molta gent de posar-te etiquetes, d'obligar-te a definir-te i, per tant, limitar-te en un quadradet minúscul. Aquestes ànsies imperioses, en definitiva, de tenir-te ben arxivadet al calaix de dalt o al de baix, que sembla que no n'hi hagi més. Perquè, per molts, o ets de dretes o d'esquerres, carnívor o vegetarià, bona o mala persona, t'agraden els homes o les dones, ets tímid o atrevit, feliç o desgraciat.
S. i jo, en canvi, potser només per portar la contrària, preferim el tercer calaix, que és més divertit. Hi cap tot i tothom i té com a única regla el respecte. El tercer calaix és caòtic: hi conviuen els mitjons despariats, aquell mocador tan bonic i llampant que no et poses mai, la llenceria fina que guardes per a les ocasions especials, els bastonets per menjar sushi, els teus llibres preferits, desgastats de rellegir-los una vegada i una altra.
Si vius al tercer calaix, pots riure i plorar alhora, somiar despert cada dia i ser un tímid atrevit. Pots ensopegar i caure mil i una vegades, equivocar-te fins l'infinit i saltar-te totes les normes absurdes que no ha escrit ningú. El tercer calaix no té fons i sempre és obert...

(Dedicat a S., perquè sempre es permeti ser ella mateixa i no es deixi tancar a cap calaix. Perquè no oblidi que amb la seva mirada neta pot il·luminar països sencers.)


dijous, 21 de juny de 2012

Sinera

A vegades, sobren les paraules, com quan sóc amb tu, que em coneixes l'ànima i no cal dir res, perquè ja parlen les mirades. A vegades, manquen les paraules, com quan em talles l'alè, perquè et tinc tan a prop que et perdo de vista. Com quan tanco els ulls i camino avall, avall, a les palpentes, perquè l'escala fosca del desig no té baranes.
A vegades, hi ha les paraules justes, però s'amaguen a la gola, on s'alimenten de silencis. O troben un racó darrere els ulls i s'omplen de llum i de foscor. O niuen al costat del cor i, porugues, piulen de nit. S'amunteguen, les paraules, i construeixen parets que s'alcen al voltant del pit i m'ofeguen.
I em fa por que un dia, sense avisar, em brollin pels dits sense aturador, que inundin l'habitació i em neguin. O em faria por, si no fos per tu, que em duus a Sinera una tarda de dissabte. Tu, que saps nedar i desafies les onades per dur-me una braçada de mar.
Jo t'espero a la vora, per llepar-te la sal de les parpelles.

dissabte, 9 de juny de 2012

Finis Mundi

Fa segles, quan encara crèiem que la Terra era plana i tenia uns límits definits, més enllà dels quals no hi havia res, la punta de Finisterre era considerada la fi del món. El temps i l'error de navegació més rendible de la història ens van demostrar que anàvem errats.
De la mateixa manera, la crisi econòmica i de valors en què ens trobem immersos ens ha fet creure en una altra fi del món, perquè estem convençuts que més enllà del capitalisme no hi ha res. Però jo, il·lusa, vull creure que sí, que un altre món és possible, encara que per veure'l calgui deixar morir aquest, tal com el coneixem, i poder renéixer així de les nostres cendres. Encara que calgui véncer les pors i atrevir-se a salpar cap a un futur incert.
Fa temps que tinc llesta la barca. Si véns, inflarem la vela i bufarà el vent. Navegarem plegats damunt la marea blava. Si tenim sort, el viatge serà etern i no arribarem mai a port.

dimecres, 6 de juny de 2012

Un tast d'estiu

Dormir hores i hores, fins que el cos digui prou. Un grapat de cireres, sucoses, d'un roig encès, que se't desfan a la boca. Compartir un bol de gelat de vainilla amb nous de macadàmia, als peus de la Sagrada Família. Fugir de la calor i arrossegar la mandra per les terrasses dels bars. Baixar a la platja per remullar-te els peus (i els turmells). Agafar-te uns dies de vacances, sense anar enlloc, només per descobrir què fa cada dia la ciutat mentre tu dorms o treballes.

dissabte, 2 de juny de 2012

Amics i amats

Em deia L., no fa gaire, que els amors, a la vida, vénen i van, però que les amistats, si en tens cura, et duren per sempre. Qui m'ha donat un cop de mà en els moments baixos, amb qui  puc comptar realment, afirmava, són les amigues. De parella, si en tinc bé i, si no, dormo més còmoda al llit i tinc més espai als armaris.
Potser perquè penso que té raó, em fa tanta ràbia quan sento dir allò de "només som amics". Si l'amic és qui t'escolta, amb qui pots ser tu  mateixa en tot moment, qui et coneix com ningú. Si l'amic és qui t'abraça quan t'ofegues, qui et consola quan no para de ploure. Qui no et deixa autocompadir-te gaire estona. Qui t'ajuda a alçar-te quan caus. No és amor això? Potser fins i tot és un amor més gran, d'arrels més fondes, que moltes relacions en què, a l'hora de la veritat, només comparteixes llençols i coixí.

diumenge, 27 de maig de 2012

No miris enrere

Camines, d'esma, i vas deixant engrunes al teu pas, per si has de desfer camí, recular en algun moment. I jo et dic: no miris enrere, esborra les petjades, crema totes les naus. Casa teva és qualsevol revolt del camí on et vulguis aturar per recuperar l'alè o per niuar-hi. Casa teva són totes les experiències que has viscut i que ressegueixes amb la punta dels dits com els grans d'un rosari.

dimecres, 16 de maig de 2012

Homes i ratolins

Hi ha anècdotes que no et canses mai d'escoltar, per més antigues que siguin, per més vegades que te les hagin contat, sobretot quan el narrador té gràcia. Si, a més, hi ha espectadors nous entre el públic, gaudeixes el doble, amb l'orella atenta a la història, d'una banda, i, de l'altra, la mirada pendent de la reacció de qui l'escolta per primera vegada. Potser no deixem de ser infants que volen que els expliquin els mateixos contes una vegada i una altra i n'anticipen els moments d'emoció, de joia o d'angoixa.

Vet aquí que la família d'M. té dos gats: un de negre i un d'atigrat. Quan M. va comprar el negre per al seu pis de Barcelona, era un gatet de poques setmanes completament blanc, de pell esponjosa. En créixer, es va enfosquir, el pellatge se li va fer més aspre i es va tornar una mica agressiu. Com que li destrossava els mobles a esgarrapades, M. es va veure obligada a treure'l del pis i dur-lo a la casa del  poble, perquè en tinguessin cura els seus pares. Allà té més espai i un company de jocs, però M. enyora el gat negre i hi pensa sovint: encara recorda quan li cabia al palmell de la mà i l'alimentava amb biberó.
Un vespre, M. és al menjador de la casa familiar, al poble. Seu al sofà, a la penombra, i mira la tele. Com sol fer en aquests casos, allarga un braç, buscant el gat negre per amanyagar-lo una estona. Quan el troba, o això creu ella, el comença a acaronar amb la mà i aviat s'estranya: li nota el pèl més aspre que de costum i, quan es mira el palmell, se'l troba enganxós, com si el gat fos brut. Només llavors, M. busca l'animal amb la mirada i quan els seus ulls s'acostumen a la foscor, descobreix, als seus peus, no el gat que esperava trobar-hi, sinó una rata descomunal.
M. crida, esglaiada, i la rata arrenca a córrer, casa endins. I quina feinada fins que la família aconsegueix accorralar la bèstia i matar-la a cops d'escombra, perquè el gat negre i l'atigrat, ben alimentats i amb l'instint depredador adormit fa temps, s'acovarden i fan més nosa que servei.

M. té la història ben apamada. Modula la veu. Fa les pauses pertinents per crear expectació. I ofegues un crit quan t'imagines el contacte amb la pell aspre de la bèstia. T'esgarrifes i et fregues la mà per espolsar-te el fàstic que s'enfila braç amunt. I, aleshores, sorprenentment, acabes compadint-te de l'animal, que devia estar malalt o molt mancat d'afecte per deixar-se acaronar per mans estranyes. Però, sobretot, t'identifiques amb M. d'alguna manera, perquè, en un moment o altre, tots ens hem trobat amb sorpreses desagradables, al tou de la mà, quan havíem allargat el braç, confiats.

diumenge, 6 de maig de 2012

Liebster Blog, un premi per als amics

Gràcies Sònia per nominar el meu bloc per al premi Liebster Blog, que no coneixia! És una iniciativa molt interessant, destinada a donar a conèixer blocs poc coneguts, que tinguin menys de 200 seguidors inscrits. Funciona de la manera següent: cada bloc nominat ha de penjar el bàner de Liebster Blog i proposar cinc altres blocs, amb un petit comentari, que continuaran la cadena.

Aquests són els cinc blocs que he escollit (difícil elecció):

- La vida té vida pròpia. Perquè la Sònia traspua poesia en tot allò que escriu i té una capacitat única per furgar en els sentiments, les emocions, els somnis, els malsons. I, sobretot, perquè és un plaer llegir-la.
- Sense senyal, de Bel Olid. Perquè em reconec en moltes de les històries que conta i, sovint, desitjaria haver-les escrit jo.
- El bloc de l'artista Kira Mamontova. Perquè m'encanten les seves aquarel·les. Gràcies Verónica pel descobriment!
- Un brinet de mi. Perquè és veritat: compartir dóna gustet!
- Verónika Mikailov. Perquè és una gran mestra de la vida i dóna uns consells fantàstics. 

En qualsevol cas, gràcies a tots per les bones estones que em feu passar...

dimarts, 24 d’abril de 2012

Laura

T'espero, Laura. Amb el cor encongit i els braços oberts de bat a bat.
Amb l'ànima vella i la il·lusió intacta.
T'espero, Laura. Amb el silenci als llavis i el somriure a la mirada.
Amb l'alegria nua, vestida de diumenge.
T'espero, Laura. I et sé afortunada, perquè naixeràs en terra de vent.
Voltada de gent ferma, d'arrels fondes i branques llargues.
T'estimo, Laura. I et prometo un món tot nou, ple de tendresa, buit de recança.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Rendició

Sovint associem rendició amb covardia. Jo la primera, sobretot quan parlo de lluitar. No et rendeixis, us dic, em dic. Però és tan important lluitar amb totes les nostres forces com saber quan ha arribat l'hora de plegar veles. Cal ser savi, humil també, i, per què no, fins i tot valent, per reconèixer que ho hem donat tot, que hem arribat fins aquí, avui, ara, i que ja no podem anar més lluny.
Però la vida té vida pròpia, com em va ensenyar S., i sempre ens sorprèn. Si el camí s'acaba aquí, en trobarem d'altres, a dues passes, més solitaris, més transitats, més foscos o plens de llum, sempre apassionants. Només cal fer un parell de passes, però costen. Perquè encara que el camí que hem transitat sigui inhòspit, ple de pedres, no en coneixem d'altre; fa temps que ens aferrem al mateix paisatge. Per això, aleshores, la veritable valentia no és continuar lluitant, nedant contra la corrent, sinó tancar els ulls i deixar-nos portar, sense recança, per altres rius que ens duran a la riba que ens espera.


dissabte, 14 d’abril de 2012

Silencis

De silencis, n'hi ha de tota mena i condició. Silencis incòmodes, d'ascensor, d'aquells de com va tot, de sembla que el temps ha canviat i es gira vent. Silencis còmplices, d'aquells que s'alimenten de mirades, que enllacen les mans per sobre la taula, o per sota. Silencis tristos, silencis riallers, silencis muts i silencis carregats de paraules.

Hi ha silencis que vivim sols, d'altres en companyia o enmig de la multitud. Silencis que obren camins i silencis que tanquen portes. Silencis que lluïm nuats al coll, com un mocador, i silencis que es passegen per sota la pell i ens fan pessigolles. Silencis buscats, com el mar en calma, i silencis que trobem casualment pel camí i que ens enduem a casa, prement-los fort contra el pit, perquè són pregunta i resposta.



dijous, 5 d’abril de 2012

No em deixis mai

No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, em va commoure. Tant que, com em sol passar en aquests casos, vaig devorar altres llibres d'aquest autor: Els inconsolables i Quan érem orfes. Sóc compulsiva, què hi farem, quan m'agrada alguna cosa no me'n puc estar. Tenia l'esperança de poder tornar a experimentar la mateixa sensació, aquella tristor que et clava les urpes, mentre llegeixes, i se't fica ànima endins. Hi ha obres, però, com algunes emocions, que són irrepetibles.
En qualsevol cas, les històries d'aquest autor tenen un nexe comú: d'una manera o altra, els personatges són orfes. Els meus pares són vius, joves encara, i tenen bona salut (toco ferro, fusta i tots els materials que calgui!!). Però em sé afortunada: gran part de la meva generació, que ja frega més la quarantena que la trentena, ha perdut un progenitor (quan no tots dos) o comença a viure'n la decadència.
No ha de ser fàcil veure com minven les forces d'aquells que fa quatre dies t'alçaven en braços, perquè veiessis la vida a espatlles de gegants. No fa res t'acotxaven al llit i ara els veus empetitits i tens la sensació que se t'escolen entre els dits. Voldries agombolar-los, xiuxiuejar-los a cau d'orella: no em deixis mai.





dimecres, 28 de març de 2012

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

Com en el conte de Quim Monzó, sembla ben bé que els aparells s'hagin conxorxat per fer-me la vida impossible. Fa temps que el mòbil m'obliga a deixar converses a mitges i el portàtil, a estones, decideix que ja he navegat prou i plega veles. La rentadora pateix d'incontinència precoç: deixa anar un rajolinet després de cada programa, com el gos que marca el territori. I potser només m'ho sembla a mi, però diria que el microones, com alguns amors, no escalfa com abans.
És cert que tots aquests aparells ja tenen uns quants anys i potser tocaria renovar-los, però sóc de la vella escola. D'aquells que no canvien un electrodomèstic fins que el tècnic no n'ha signat l'acta de defunció. Fins que no són morts i ben morts, vaja. I no puc evitar sentir-m'hi força identificada. Sóc una mica relíquia, jo també, o almenys m'hi sento, en aquest maremàgnum d'smartphones, i-phones, i-pods, e-books. Em sento obsoleta, tanta informació m'intoxica, la tecnologia em supera! Que algú em reiniciï o m'actualitzi, perquè si no, d'aquí quatre dies, acabaré fent un i-pet!


dimecres, 21 de març de 2012

Fins i tot la pluja

Plou, per fi. I això que a mi la pluja només m'agrada quan sóc a casa, arraulida al sofà, o ben tapadeta dins el llit, i sento com les gotes repiquen contra la finestra. Però plou, encara que sigui a la feina i m'esperi un dia de funambulista, d'aquells d'anar a amunt i avall, fent equilibris, amb el vent a la cara, la motxilla a l'esquena i el paraigua a la mà.
Plou i, per algun motiu, em ve al cap la pel·lícula También la lluvia. Parla de la lluita d'una de les nacions més pobres de l'Amèrica del Sud contra una poderosa multinacional nordamericana pel control d'un bé bàsic: l'aigua. Sortosament, els bolivians, units, se'n van sortir. I nosaltres, ens en sortirem? La crisi ja ha tocat os, ens retallen en sanitat i educació i la reforma laboral ens comença a posar les cadenes a peus i mans. Ara que la temible Montsanto ha aconseguit patentar la vida, em pregunto si restarà alguna cosa d'intocable. L'aire, el vent, la pluja?


dimecres, 14 de març de 2012

Alegria

Els tenim ben desconcertats. Plouen cops per totes bandes, bufa fort el vent i el fred incansable intenta esmunyir-se per totes les esquerdes. I ells, bèsties carronyeres sempre a l'aguait, es corden fins dalt les disfresses de camises midonades i escupen mals averanys a tothom qui els vol escoltar.
Però fa temps que vam aprendre a tapar-nos fort les orelles i a alçar la mirada cap al cel. Perquè aquest sol que anuncia a crits la primavera no ens el poden prendre. Ni aquest dimecres de març que comença a fer olor de cap de setmana. Ni aquest somriure que no veus però intueixes. Ni aquesta alegria que t'embolico en paper de regal, perquè, ara, també és teva.




dimecres, 7 de març de 2012

A espatlles de gegants

Voldria que només per un instant et veiessis amb uns altres ulls. No amb els ulls de qui t'estima, que et llimen les arestes. No amb els ulls de qui no et vol bé, que et fan petit petit. Voldria que et veiessis amb els ulls d'un estrany. Sense filtres, sense boira, transparent. Amb un grapat de virtuts, immenses, i un miler de defectes, minúsculs. D'una perfecció imperfecta.

Voldria, només per un instant, veure't a espatlles d'un gegant. Dempeus, malgrat les adversitats, esguardant a l'horitzó la riba que t'espera.

divendres, 24 de febrer de 2012

Si lluites

Lluita. Si calles, tàcitament els dones la raó. I aleshores ells se senten legitimats per continuar expoliant els teus drets, que ells anomenen privilegis, perquè no treballen per a tu, ni per a mi, sinó en benefici d'una èlit amb molta avarícia i pocs escrúpols.
Lluita. Mossega la mà que t'esclafa. Si no lluites, ben aviat et llevaràs un dia i descobriràs que ja no queda res de tot allò que els teus pares, els teus avis i tants altres van aconseguir amb suor i valentia. Aleshores, lamentaràs la teva cobardia, la teva desídia. Fes sentir la teva veu o acabaràs perdent-la.
Lluita. Si lluites, pots guanyar o perdre. Si no lluites, ja has perdut.

dijous, 23 de febrer de 2012

Primavera anticipada

Voldríem que s'acabés l'hivern. Una primavera anticipada. Que les setmanes passessin ràpid i sempre fos divendres. Tenir vacances de nou, just quan acabem de tornar a la feina. Veure la llum al final del túnel de la crisi. 
I oblidem que cal haver passat fred per gaudir de l'escalfor dels primers raigs de sol. Que només quan hem suat podem assaborir la dolçor del descans merescut. Que a vegades cal tocar fons per deixar anar el llast i surar, lleugers, renovats, cap a la superfície.
Oblidem també que mentre allarguem el braç intentant abastar un futur incert, pendents dels amics que farem, la parella que trobarem, els fills que potser tindrem, la vida passa i ens perdem cada instant preciós, únic perquè, com aquest, no n'hi haurà cap altre.



dijous, 16 de febrer de 2012

La felicitat era això

No ho sabíem, no, que la felicitat era això. Dir "t'estimo" quan estimes. O "t'he trobat a faltar". O "pots comptar amb mi". Esgarrapar un matí de sol al fred i que la Tramuntana et concedeixi una treva. Que et diguin "sóc aquí", encara que siguin lluny. Donar abraçades d'aquelles que et fan cruixir l'esquena, i l'ànima. I rebre'n.
No ho sabíem, no, que la felicitat era això. Descobrir tresors ocults, en forma d'amics, d'ànimes bessones que et diuen que ha valgut la pena recórrer aquest camí, només per ser amb tu, de la mà, aquí i ara.

(Dedicat a J., L., M., S i, en general, a totes les lletres de l'alfabet...)

dimarts, 7 de febrer de 2012

Si no ens mata

Que sí, que fa molt fred i ens hem d'abrigar i, fins i tot, engegar la calefacció una estona. Però és que, oh sorpresa, som a l'hivern! A l'estiu, vés per on, farà calor i, probablement, suarem, haurem d'anar lleugers de roba i, si cal, engegarem l'aire condicionat. I, pel camí, és probable que plogui, segurament poc o massa, i, sobretot a l'Empordà, que bufi la Tramuntana.
Ja em reca, ja, però encara li hauré de donar la raó a J., i no hi ha cosa que li agradi més a ell i menys a mi, quan diu que som uns tous. Bé, de fet ell ho diu d'una manera políticament incorrecta, però no li llevarem el mèrit només per això. Som uns tous, doncs. Perquè baixa la temperatura, es preveuen nevades i correm a evacuar les escoles abans no hagi caigut la primera volva, com si s'acabés el món.
Quan era petita, a casa no teníem calefacció ni aire condicionat, com a la majoria de les llars catalanes. Recordo que anàvem a l'escola amb tres mil capes de roba, un passamuntanyes i la bufanda lligada fort al clatell, per tapar bé el nas i la boca. Els mestres només ens distingien pels ulls, penso. Com quan érem al llit, de nit, que estiràvem el llençol i el cobrellit amunt i només se'ns veien els ulls i la punta dels dits, colrats sota una muntanya de mantes. Dutxar-se era tota una aventura, també, perquè calia escalfar el bany abans amb un calefactor; creuàvem els dits per no ser els primers.
A l'estiu, quan feia calor, ens tallàvem els cabells o ens fèiem una cua i anàvem tot el dia en pantalons curts i samarreta de tirants. Obríem les finestres de bat a bat, perquè corrés l'aire, i quan no podíem més ens amorràvem als ventiladors. Si teníem sort, ens duien a la platja o a la piscina municipal.
Hem perdut alguna cosa pel camí, no sabria dir quina. Però sembla que ben bé que vulguem viure entre cotó fluix. Si fa una mica de fred, posem la calefacció. O l'aire condicionat, si pugen les temperatures. Si tenim el cap espès, necessitem ibuprofè. Potser el que volem és no sentir. Passar de puntetes per la vida, sense patir fred ni calor. Ni dolor. Anestesiats. O potser és que mentre ens tenen entretinguts amb la previsió del temps no estem pendents d'altres coses, molt més importants, que sí que ens haurien de deixar glaçats.
En qualsevol cas, no hem de perdre la memòria, ni la perspectiva. Faci fred, faci calor, ens ens sortirem. Si no ens mata, ens fa més forts...

diumenge, 29 de gener de 2012

Com els millors regals

L. va arribar com arriben els millors regals: de puntetes i quan menys te'ls esperes. I, com sol passar amb els presents que et fa la vida, al principi no hi vam parar esment. Era allà, formava part del paisatge de la infància i l'adolescència, com el cor que ens bategava als polsos mentre corríem, com el fred tafaner que s'esmunyia per sota les portes, com les pedres amb què ens omplíem les butxaques perquè no se'ns endugués el vent.
L. va créixer en silenci, entre ombres, mentre miràvem cap a una altra banda, cecs a tanta bellesa. I quan ens vam tombar ja no la duíem de la mà. Corria, lluny, rient, descalça per la platja de la vida. Adulta. 
I ara voldríem haver mirat tota l'estona, no haver-nos-en perdut ni un detall. Voldríem embolicar-la de nou amb paper de regal i descobrir-la cada dia, amb el mateix gest de sorpresa, meravellats. Com s'ha de fer amb els millors presents que et fa la vida. 

(Dedicat a la meva germana Laia, perquè l'estimo)

dimecres, 25 de gener de 2012

Les coses que no dius

Comentava l'altre dia el cantautor Alessio Arena (fantàstic concert al Nunart, per cert, gentilesa d'S.) que allò que no es diu no existeix. Però jo crec que sí. Quantes vegades no callem, per cobardia, per vergonya o, pitjor encara, per costum? I pensem, il·lusos, que les paraules que no pronunciem són lleugeres, que se les enduu el vent de l'oblit. Però no. Són ben reals. Pesen. Niuen al mig del pit o se t'instal·len a la boca de l'estómac, com un puny clos. Allò que no diem ens va fent nusos a l'ànima. 
Com diu S. a Non si male nunc:
(...) Les coses que no dius fan mal als polsos. I a les dents. I a les mans. I a les orelles.





dilluns, 16 de gener de 2012

L'ombra d'una ombra

El dinar entre amics ha estat tan copiós que ni una llarga passejada per la platja n'ha alleugerit la digestió. Ens aturem, doncs, en un bar prop de casa, per fer una infusió i deixar escolar les darreres hores d'aquesta tarda de diumenge a Barcelona.
Sec d'esquena al televisor, que en aquell moment projecta la imatge de Soraya Sáenz de Santamaria. L. i J. seuen de cara. El volum de l'aparell és baix i al local hi ha força xivarri, o sigui que no sento què diu. Ni ganes. Aleshores, la meva amiga L. fa un comentari sobre la portaveu del Govern. El meu amic J. hi està d'acord. Bàsicament, critiquen que s'incorporés a la feina ben poc després de ser mare, exactament onze dies, sense gaudir de la baixa de maternitat.
Tinc una sensació de déjà vu i aleshores recordo el cas de Rachida Dati, la ministra de Justícia francesa, que va gosar tornar a treballar només cinc dies després de tenir un fill. Com ara, li van ploure les crítiques. Tot plegat em fastigueja. Bàsicament, perquè si fossin homes, no seria notícia. Quants polítics o empresaris (o treballadors en general) s'incorporen a la feina poc després de ser pares? I no passa res. Ningú no els titlla de mals pares. És ben normal. O potser no? "No és el mateix", em respon L. "Una mare és una mare". I un pare, un pare, penso. I un clixé, un clixé, també. Però callo i m'emprenyo cap endins, que és la pitjor manera d'emprenyar-se, perquè sembla que les dones sempre hàgim d'escollir: feina o família. Una dicotomia de difícil solució; sigui quina sigui la tria acabarem carregant amb la llosa de la culpa.
Canviant de tema (o potser no ben bé), L. comenta que la feina que fa no la motiva gens i voldria muntar un negoci propi, però que la seva parella, M., no ho veu clar. A més, M. ha demanat un trasllat a Bilbao o sigui que, de moment, ella no pot moure peça. Respiro fons. I torno a callar. Aleshores, L. diu que el que li agradaria de debó és viure una temporada a l'estranger: aprendre llengües, submergir-se en una altra cultura. L. marxaria demà, comenta, però no pot perquè M. té una bona feina. Li dic que pot marxar ella, ni que sigui una temporada, que no s'han de deixar somnis pel camí. Però ho dic fluixet, amb poc convenciment, més per a mi que per a ella, només per no quedar-m'ho dins. Ella somriu, també fluixet, i no diu res.
Me'n vaig a casa amb un gust agredolç. Ha estat un dia bonic. M'aprecio molt J., L. i M. Però no puc deixar de preguntar-me fins quan. Fins quan les dones ens donarem l'esquena, en lloc de recolzar-nos. Fins quan tirarem pedres a tothom qui s'allunyi del camí marcat. Fins quan ofegarem els nostres somnis i desitjos al mar de la por i de la ignorància. Fins quan caminarem rere les passes d'algú altre i serem l'ombra d'una ombra.


dilluns, 9 de gener de 2012

No descarteu res

M. té quatre fills, un marit i una feina a jornada completa que l'obliga a fer equilibris per conciliar la vida laboral i la familiar. Qui no la coneix bé, es queda sobretot amb la foto de família, amb la imatge externa, fantàstica però incompleta. Perquè a banda de mare, esposa i fisioterapeuta M. és moltes altres coses. Bona germana i filla. Orgullosa tieta. Àvida lectora i fanàtica del gimnàs. Amiga atenta, que esgarrapa hores i energies per a un cafè, un sopar o una sortida. Futura acupuntora, si el temps i l'economia ho permeten.
No sé si M. és una superdona. No sóc objectiva! Però voldria pensar que tots, com ella, tenim la capacitat de superar-nos dia a dia, d'intentar donar sempre el millor de nosaltres mateixos. Sense etiquetar-nos ni jutjar-nos, ni permetre que ho facin els altres. Sense posar-nos límits: ja ens frenarà la vida, si cal.
Per això aquest any que acabem d'estrenar us proposo un repte enganyosament senzill: no descarteu res. Tapeu-vos les orelles quan sentiu parlar de la crisi o de la fi del món i escolteu-vos només a vosaltres mateixos. Escolliu pensar que tot és possible. Permeteu-vos somiar.



diumenge, 1 de gener de 2012

Si em dius vine

Si em dius vine, fugiran totes les pors. Et donaré la mà i em duràs on mai no he estat. Visitarem terres estranyes; pedra a pedra, construirem països sencers que no tindran fi. Viurem en una nit mil dies, o cent, o deu, sota cels sempre blaus, curulls d'estrelles.
Si em dius vine, buidaré per sempre el calaix dels mais i l'ompliré d'avui i d'ara. No et faré promeses, perquè no hi haurà demà.
Si em dius vine, vinc.