dissabte, 31 de desembre de 2011

Compte enrere

Queden poques hores per acomiadar l'any i espero que les ganes de celebració pesin més que les de fer balanç. No puc evitar, però, adonar-me que les darreres entrades del bloc són plenes de vent i fred, de boira i pluja. I ja ho sé que som a l'hivern i potser és el que toca, però no es tracta d'això. 
Potser és que no hem treballat prou, no ens hem llevat prou d'hora, que diria en Guardiola. Hem escoltat massa els ocells de mal averany, no hem acallat els cants de sirena prenyats de mals presagis. Potser hem tret els guants i la bufanda de l'armari i hem oblidat l'optimisme al fons d'un calaix. 
Per això, ara que comença el compte enrere, només tinc un bon propòsit per al nou any: viure el moment. I aquest és també el meu desig per a vosaltres, que gaudiu de cada instant, com si fos el darrer. En bona companyia i, sobretot, amb música. Que no pari la música...

dimarts, 20 de desembre de 2011

La memòria dels peixos

Els mites i les falses creences sovint tenen una força inesperada i estan més arrelats que no ens pensem. Recordareu si més no la Dory de "Buscant en Nemo", un simpàtic peix amb problemes de memòria a curt termini. Imagino que el personatge es basa en el mite que els pobres peixos només poden conservar els records durant tres segons. Resulta, però, que sí tenen memòria a llarg termini (ho diu la revista Muy Interesante, o sigui que ens ho haurem de creure!).
Potser som els humans, que presumim d'animals sofisticats, els que oblidem amb facilitat. Qui recorda ja el senyor Millet i família, que passaran el Nadal ben calentets a casa (no fos cas que estiréssim el fil i el cabdell no tingués fi)? I qui pensarà en els tripijocs del gendre reial de nom impronunciable, d'aquí quatre dies, quan altres escàndol més sucosos (i nous de trinca) ens omplin l'estómac? 
Pitjor encara, ben aviat haurem oblidat l'estat del benestar, no recordarem quan parlàvem de drets laborals, no de privilegis. I, com que la memòria és fràgil, tornarem a votar als mateixos de sempre; o bé, potser seran uns altres, però duran els mateixos collars sota la camisa emmidonada, els mateixos guants blancs. Tindran altres noms, però brandaran també el bastó de la por i no recordarem els cops que ja hem rebut amb aquest mateix pal. Seran uns altres, però l'enemic, el culpable, sempre serà el mateix: l'altre. I l'ase dels cops, malauradament també: nosaltres.



diumenge, 11 de desembre de 2011

Olor de Nadal

Avui fa olor de Nadal. I no ho dic pels llums que envaeixen els carrers, aquest any més que mai. Potser es pensen que si ens enlluernen prou i el Barça continua guanyant ens oblidarem de la crisi, tornarem a agenollar-nos, amnèsics, davant del consumisme. I li lleparem els peus.
Avui fa olor de Nadal. I no ho dic pel fred que ens congela el nas i se'ns comença a ficar als ossos, mentre dansem, balbs, en la marea humana del Portal de l'Àngel. Tu i jo sabem que mai no arribarem a la Fira de Santa Llúcia.
Avui fa olor de Nadal. I no ho dic per la il·lusió dels més petits i la malenconia dels més grans, per aquesta tristor espessa que amagarem rere els somriures, que embolicarem amb paper brillant.
Avui fa olor de Nadal. De regal. I ho dic per la llum de les tardes de diumenge que fonen la boira. Per l'escalfor de les abraçades que escampen tots els dubtes. Per les rialles sinceres que engoleixen tots els forats negres. I per la immensa lluna plena que algú ha penjat al cel mentre escrivia aquesta entrada.







dimarts, 6 de desembre de 2011

Perduts

No és la primera vegada que algun amic em suggereix que parli d'algun tema determinat. De fet, les entrades La força dels records i Promeses són fruit d'aquest tipus de petició. Ara, en J.C. creu que hauria de parlar de Perdidos. Ja toca i el tema ho mereix, diu. Em refereixo a la sèrie de televisió, perdoneu; a vegades oblido que no tothom es va deixar abduir pel fenomen Lost, que durant més de sis anys hi va haver gent que va ser capaç de viure sense pensar en números maleïts, fum negre, óssos polars i, en definitiva, en el destí d'un grapat de nàufrags d'una illa misteriosa.
Em resistia a fer aquesta entrada, però, perquè posa de manifest la meva naturalesa més freak. Com si el fet d'escriure un bloc com aquest i posar-hi bocinets de mi mateixa no ho fos prou, pensareu! Una promesa és una promesa, però. I potser és cert que ja toca i, sens dubte, el tema ho mereix.
No us equivoqueu, de tota manera. Tinc esperit crític; no la idealitzo. És una sèrie manipuladora i molts seguidors ens vam sentir decebuts. Perquè vam riure, vam plorar, ens vam emocionar. Com més avançava la trama, menys l'enteníem, però més ens agradava, perquè pensàvem que era un iceberg sens fi, d'una profunditat tan pregona que només podíem intuir-ne la superfície. Però quan va caure el teló vam veure l'home rere la cortina. Vam entendre que tot era fum, un seguit de trucs de màgia cada vegada més grandiloqüents, una capa fina de gel que s'esquerdava si t'hi mantenies massa estona dempeus.
Tanmateix, l'estimem i, d'alguna manera, l'enyorem. Perquè és una sèrie amb personatges polièdrics, on el bé i el mal es difuminen. Com a la vida. On bons i dolents s'intercanvien els papers a cada moment. Com nosaltres. On l'home de fe sent trontollar les seves creences i l'home de ciència acaba creient en el destí. Com tu i com jo.
Crèiem, il·lusos, que el títol de la sèrie feia referència a la condició de nàufrags dels protagonistes, extraviats en una illa que no surt als mapes. Amb el temps hem vist que havíem errat de ple, que els perduts érem nosaltres, mers espectadors, que no havíem entès que la vida és alguna cosa més que això, alguna cosa més que néixer, créixer, morir. Que tot té un sentit, que hi ha un destí marcat, però que, alhora, d'alguna manera estranya, a voltes perversa, podem reescriure'l a cada pas.

dijous, 1 de desembre de 2011

Terra de vent

Jo, que vaig néixer en terra de vent, ja hauria d'estar acostumada que bufi fort, que l'aire et sacsegi de dalt a baix i et faci trontollar els fonaments.
Però la Tramuntana t'aireja els pensaments, t'espolsa la mandra, s'enduu els mals presagis. Fa neteja. Aquests vents que bufen darrerament, en canvi, són uns altres. Són vents d'incertesa, de malastrugança. Se't fiquen per totes les esquerdes i t'escouen a les ferides. Són aspres al tacte i fan olor de tempesta.
No sé si podrem mantenir-nos en peu quan bufin més fort. Si sabrem com vinclar-nos al ritme de les seves escomeses. O si ho voldrem. Potser serà millor cercar refugi. Arrecerar-nos del fred. Amagar-nos de tot i de tothom. Esperar la primavera, ara que encara no ha arribat l'hivern.