dilluns, 28 de novembre de 2011

Sempre

D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. De coses que estava convençuda que mai no pensaria, que mai no diria, que mai no faria, que mai no sentiria. Tot era fàcil aleshores, perquè amb la insolència de la primera joventut em sentia invencible i creia que tenia la resposta de totes les preguntes. El món era només un llenç en blanc i negre.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Amb el anys, el calaix s'ha anat buidant de mica en mica. S'han tenyit els paisatges de totes les tonalitats del gris i he canviat les velles preguntes per altres de noves, que encara esperen resposta.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Sense adonar-me'n, l'arrogància ha donat pas a un punt d'humilitat i he canviat la capa de l'orgull per la de la dignitat, més petita més lleugera; la duc sempre amb mi i em protegeix del fred.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Tants, que gairebé no hi cabien. Ara, només espero viure molts anys i poder omplir-lo de sempres.



dilluns, 21 de novembre de 2011

Princeses

S. té una neboda de set anys que vol ser princesa. Una bonica princesa de conte, concretament, de cabells llargs i sedosos i, és clar, rossos. Una princesa del pèsol, fràgil i delicada, d'aquelles que dormen cent anys, que besen gripaus i esperen, lànguides, que el príncep blau les vingui a rescatar.
S. ha intentat convèncer la seva neboda que, si ho volem, totes les dones podem ser princeses, però no com ella es pensa. Que totes som boniques, però, de nou, no com ella es pensa. Que hi ha princeses de cabell negre atzabeja, curt i rinxolat. Princeses petoneres, que no esperen petons, sinó que els fan. Que mengen pomes sempre que els ve de gust i n'escupen el verí. Princeses reals, que no pretenen que ningú les rescati i, tal com està el món, menys encara un príncep, sigui del color que sigui.
La neboda d'S. no s'ho acaba de creure. Paciència! Amb el temps, s'adonarà que està envoltada de princeses. Com ella. O jo mateixa. O tu, que ara em llegeixes. I, sobretot, com la seva tieta. I, aleshores, si en algun moment S., ofegada per la vida, pateix d'amnèsia, la seva neboda podrà recordar-li la seva condició de princesa. Podrà fer-li veure que sempre hi haurà algun llop, amb pell de príncep, que voldrà caminar tres passes per davant d'ella, amb l'excusa d'obrir-li camí. O tres passes enrere, refugiant-se en la seva ombra, a recer del sol. Paciència! Amb el temps, S. trobarà qui sigui capaç de caminar amb ella, de la mà, al seu pas, i cavalcaran junts, si cal, aferrats al timó, damunt la marea blava.

dimecres, 16 de novembre de 2011

23 dies de pluja

Les primeres pluges van ser una benedicció, en forma de gotes aïllades però generoses, que llepaven amb ànsia la terra esquarterada i l’asfalt ressec. Després va arribar un plugim intermitent, milers d’agulles que et mossegaven el front, et furgaven el nas, et buscaven la boca quan alçaves el rostre esperançat.

I el setè dia, es van obrir les comportes del cel. Ens vam sadollar, al principi, ebris d’aigua, xops. Després, amb el temps, aquella pluja perenne va anar envaint els racons de les nostres ànimes, esborrant-ne lentament els records, deixant només l’enyor d’altres cels blaus.

Cercàvem refugi a les marquesines i les parades d’autobús. Ens aplegàvem a les estacions de metro, sobretot. Els que havien de sortir-ne, acabat el seu viatge, romancejaven una estona, desganats, escoltant l’etern repicar de les gotes de pluja sobre l’asfalt. Els que acabaven d’arribar-hi s’espolsaven l’aigua i la pressa, i s’afegien a aquella pregària silenciosa; l’esperança soterrada, però viva. Però en lloc d’un colom amb una branca d’olivera, només vèiem arribar nous rostres cansats.

I no parava de ploure. Vint-i-tres i comptant. Vint-i-tres dies de pluja.


dimecres, 9 de novembre de 2011

Tu

I a tu qui et cuida, digues? Perquè els pares es fan grans; comencen a tenir les xacres pròpies de l'edat i cal no amoïnar-los. Els fills t'omplen el cor de joia, però també d'angoixa i maldecaps. I amb la parella sents que no hi pots comptar, perquè té el cap ple de cabòries (la feina, els diners) i no vol o no sap com omplir aquest buit que tens al mig del pit i que es fa gran dia a dia.
Tu, que sempre has estat la forta, o això pensen o això volen creure, perquè és fàcil i còmode. Amb tu sempre s'hi pot comptar. Ferma i decidida, t'empasses les llàgrimes perquè ara no és el moment, ara no toca. Ja ploraràs després, quan hagis fet això, allò i allò altre, quan els nens siguin al llit, quan no et vegi ningú. O potser ho deixaràs per demà, si avui estàs massa cansada.
A tu, que et van enredar fa temps, dient-te que ho podies tenir tot, sense renunciar a res: feina, família, un company al teu costat. Superdona? Més aviat malabarista! Et vénen ganes d'engegar-ho tot a rodar, perquè ja no recordes quan eres alguna cosa més que filla, mare i companya. Quan no eres només una col·lecció de substantius, sinó un nom propi. Tu.



(Dedicat a totes les superdones que tiren endavant aquest món. Perquè mai no oblidin que tenen un nom propi.)

diumenge, 6 de novembre de 2011

Justícia divina

Sí, ja ho sé. Que l'univers no funciona així. Que la justícia divina és un concepte abstracte que ens hem inventat entre tots plegats per consolar-nos, perquè ens neguem a creure que a les bones persones puguin passar-los coses dolentes i que, en canvi, aquells qui sembren misèria puguin recollir alguna cosa més que ràbia.

Sí, ja ho sé. Que aquest món que ens ha tocat viure no té manual d'instruccions. Ni, sovint, lògica o sentit. De justícia, millor no en parlem. Que hi ha qui es creu amb dret de robar-nos la calma i fer-nos sentir de nou petits petits. Fràgils. Qui es pensa que pot posar-nos la por al cos i obligar-nos a caminar amb recel per la vida, desconfiats.

Que poc que ens coneix tota aquesta gent, però. Tan poc que gairebé riuria, si no fos per aquesta ràbia que em fa venir ganes de mossegar-me els punys, que em fa esclatar les genives. Som ànimes velles. Arbres que el vent fa vinclar, però mai no tomba. I els cops només ens graten l'escorça.

(Dedicat a S., que és molt més forta que no es pensa i infinitament més valenta)

dimecres, 2 de novembre de 2011

Dolça derrota

El problemes de ser trampós és que, si no n'ets de mena, se't veu el llautó de seguida i t'enxampen a la primera de canvi. I, és clar, com que sempre presumeixo de saber perdre, ara toca fer-ho amb elegància: si el desafiament és públic, també ho ha de ser la derrota.
Fa uns dies, a l'entrada De trampes i tramposos, posava un parany a J. Oblidava, però, que a un maratonià ja li pots córrer al darrere. I m'ha fet gruar dies, mig assaborint la victòria. Però no. Així que accepto la desfeta i em trec el barret; és impossible enganyar el dimoni.
No estic trista, però. I és que tant de bo totes les derrotes fossin tan dolces.