dissabte, 29 d’octubre de 2011

Tot, tot i tot

Descobreixo, per casualitat, que algun espavilat o espavilada m'ha pispat la tarja de crèdit que la Caixa m'havia enviat per correu (molt llestos aquests, també) i s'ha pagat un pàrquing i un parell d'autopistes a la meva salut. M'empipo. Primer, amb el noi que m'atèn a la finestreta de l'entitat bancària i em pregunta si estic segura de no haver fet aquestes despeses jo mateixa (que, val a dir, no tinc cotxe) o d'haver deixat la tarja a algun familiar, amic o conegut, com aquell que deixa el paraigua al veí quan plou. Són les dues menys cinc d'un dia laborable i, imagino que amb ganes de plegar i per tant de treure-se'm de sobre, l'empleat de l'any (perquè després diguin dels funcionaris) em diu que poca cosa hi pot fer perquè, atenció, aquella no és la meva oficina, i em dóna una adreça de correu electrònic per demanar que donin de baixa la tarja. Això sí, em recomana que no trigui a enviar  el correu, per si de cas. Visca l'atenció al client.
Després, m'empipo amb mi mateixa, per no revisar els comptes més sovint (per a què serveix la banca en línia?). I, finalment, m'emprenyo amb el món, una solució ben còmoda perquè aquest ase de tots els cops difícilment es queixa, tot i que a vegades s'hi torna.
Amb els dies, l'emprenyamenta es va esvaïnt perquè, al cap i a la fi, només m'han estafat 14€ que probablement recuperaré i perquè, sincerament, no n'hi ha per tant. Sobretot si tenim en compte que, darrerament, ens estan robant coses molt més importants, impunement, i no sabem a quina porta trucar per queixar-nos ni si servirà de res. 
Em refereixo a aquests lladres de guant blanc, vestit a mida i corbata de seda, diem-ne polítics, grans empresaris o banquers, que ens roben els diners i les il·lusions i que, escudant-se en la crisi, ens retallen els drets. Ells, que passi el que passi, mai no perden. I encara els riem les gràcies. Potser és que com que van més elegants ens semblen més respectables que quatre xitxarel·los que furguen les bústies. Però, si no anem amb compte, ens ho aniran prenent tot de mica en mica. Les ganes de lluitar, l'orgull, la dignitat, el present i el futur. Tot, tot i tot, com deia la nena de l'anunci.





dimarts, 25 d’octubre de 2011

Que n'ets de llest!

Que n'ets de llest, que flaires la pluja, sents venir el fred i t'arrauleixes al teu cau fins que s'acaba l'hivern.

Que n'ets de llest, flor d'estiu, que mentre jo espero tu rius, que omplo quaderns de somnis i paraules, mentre tu dorms al meu llit i menges a la meva taula.

Que n'ets de llest, petit príncep, rei de la casa, nen aviciat, que pagues atencions amb somriures i comiats.


dilluns, 17 d’octubre de 2011

De trampes i tramposos

E. té un amic, J., que, cansat que la gent no l'escolti, ha optat per posar trampes a les converses que manté amb els amics. Així, enmig d'una dissertació qualsevol, sol deixar anar frases com ara "i llavors va veure un elefant rosa volant". Si l'interlocutor no s'immuta, J. té aleshores la prova irrefutable que l'amic té el cap en alguna altra banda. Val a dir que E., que ja va ser víctima d'aquest ardit fa temps, va amb peus de plom cada vegada que parla amb J.
E. té un altre amic, que es diu J. també. De tant en tant, E. escriu un bloc i el segon J. afirma ser-ne un llegidor fidel. E., desconfiada de mena, no s'ho acaba de creure i decideix posar-lo a prova: escriurà una entrada que faci referència a J. Si passat un temps prudencial (E. encara no ha decidit quin) J. no es dóna per al·ludit, quedarà demostrat que no n'és seguidor. En canvi, si J. truca a E. (indignat, divertit, estranyat?) i li parla de l'entrada trampa al bloc, E. s'haurà de treure el barret, metafòricament parlant.
Sigui quin sigui el resultat de l'experiment, E. està convençuda que J. no es prendrà malament l'estratagema perquè J. presumeix sempre de:
1. Ser trampós de mena.
2. Tenir un sentit de l'humor a prova de bomba.
(Cal dir que E. espera, secretament, poder-li passar la mà per la cara a J. amb aquesta senzilla astúcia. I és que, si se'n surt, mai no haurà estat tan fàcil enxampar un maratonià, per molt que corri.)

dilluns, 10 d’octubre de 2011

El món s'acaba

Sembla que el món, tal com el coneixíem, s'acaba. Aquell món en què crèiem que podíem fer callar l'angoixa a cop de talonari. En què matàvem la insatisfacció viatjant més lluny, comprant més car, afegint més ¿amics? a les xarxes socials. Fèiem tant soroll que no sentíem la veu de la incertesa. I ara que el castell de cartes se'ns ensorra a la primera bufada, no ens queda res.
Parlem amb amics, coneguts i saludats i el discurs s'assembla. Perquè ara que s'ha apagat el brunzit que ens rondava les orelles ens assetgen les preguntes que havíem aconseguit ignorar. Estem contents amb la feina que fem (si som afortunats de tenir-ne), amb la nostra parella, els nostres fills? La vida és només això? Que se n'ha fet dels somnis que teníem de petits? Podem recordar-los, encara?
Hem viscut la vida com una cursa accelerada, en una eterna fugida endavant. I quan ens hem vist forçats a aturar-nos de cop hem vist, per fi, que no teníem cap rumb i, pitjor encara, que no sabíem gaudir del camí.


dimecres, 5 d’octubre de 2011

Mentre dormies

Ha marxat la il·lusió, de puntetes, mentre dormies, i ha tancat la porta sense fer soroll. (M'ha somrigut, burleta, mentre sortia, quan ens hem creuat al rebedor).
Se t'ha ficat la por al cos, mentre dormies, i t'ha tapat les orelles amb les mans. I ara no sé si sóc jo que no parlo o tu que no hi sents. O que ho fas veure.
He estès els llençols, perquè s'eixuguin, mentre dormies, i ara onegen al vent, nets i lluents.




diumenge, 2 d’octubre de 2011

Original

Tu, que et penses que ets original. Que estrenes penes i alegries, com si fossin noves del tot, embolicades encara amb el paper de regal de la botiga de la vida. Tu, que et sents especial, fràgil, sensible. Que creus que inventes emocions que no tenen nom, colors que els altres no veuen. Que escoltes cançons que et semblen escrites només per a tu, una gota de pluja d'aquest diluvi que ens mulla les sabates.
Tu, que quedes amb una amiga que fa temps que no veus. I t'explica penes que et sonen, perquè t'han mossegat les entranyes més d'una vegada. Que desgrana misèries que sents com a pròpies i et fan mig somriure. I li lleparies les llàgrimes quan plora, perquè ja saps quin gust tenen, o li robaries les botes, quan miri cap a una altra banda, per saltar, una vegada i una altra, dins les basses.